La CAMON (Coordinadora d’Ajuntaments per una Moratòria Nuclear), antecedent de l’ecologisme independentista

Si durant la dècada dels setanta es va produir una mobilització política, social i ecologista a escala municipal amb victòria final, aquesta la va protagonitzar la Coordinadora d’Ajuntaments per una Moratòria Nuclear (CAMON). Les comarques i els ajuntaments afectats per la declaració de reserva provisional a favor de l’Estat espanyol per a la investigació de minerals radioactius es van coordinar el 26 de maig de 1979 per defensar-se de la implantació de mines d’urani. Aquestes explotacions podien provocar la contaminació química i radioactiva de les aigües i dels cultius, i enverinar els habitants, la flora i la fauna pels efectes del gas radó (emès per la polseguera que causaven les extraccions i la trituració del mineral).

La Junta de Energía Nuclear, controlada per generals franquistes, volia disposar de reserves d’urani suficients per subministrar el seu ambiciós programa nuclear civil i iniciar la nuclearització del sistema de defensa, obsessió de l’almirall Carrero Blanco (vegeu Vilanova, Santiago. La bomba atòmica de Franco. Els objectius militars de l’energia nuclear a Espanya. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2011).

L’alarma

El novembre del 1963 la premsa barcelonina i el NO-DO es fan ressò de l’inici de les explotacions d’urani a la Plana de Mont-ros, a 18 quilòmetres de la Pobla de Segur. Davant d’aquest fet, no es produeix cap reacció social rellevant ni cap denúncia de cap organització política clandestina. Les explotacions, però, no avancen com s’havia previst.
Deu anys després, el Diario de Barcelona publica un reportatge de les possibilitats energètiques de Catalunya en relació amb els recursos de l’urani. I el 1974 esclata l’alarma: el 10 de març el BOE publica la inscripció de proposta provisional per a la investigació de minerals radioactius a Calaf; el 1975, a la zona volcànica de la Garrotxa, i el 1977, a l’Anoia, al Pallars Jussà, a Osona i a la Selva. Eren els inicis d’una decisió antidemocràtica que afectaria altres zones del territori el 1978 i el 1979. Gairebé tota la geografia de Catalunya —excepte la franja litoral— quedava a mercè de l’Estat (Junta de Energía Nuclear i Empresa Nacional del Uranio) i dels consorcis privats amb forta participació de les multinacionals Chevron i Exxon. La Selva, Osona i la Garrotxa van ser les primeres comarques que es van mobilitzar.

Els actes pioners per informar la població sobre l’impacte ecològic de les mines d’urani els va protagonitzar el Grup d’Acció Ecologista de la Garrotxa, juntament amb científics i tècnics independents vinculats als inicis del moviment antinuclear contra el funcionament dels reactors d’Ascó i Vandellòs. La creació, el 1977, del Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC) i les primeres reunions del Moviment Ecologista Català —que es legalitzà el 1982— van donar a la CAMON el suport logístic i tècnic que necessitava. S’organitzaren dotzenes d’actes a les comarques afectades amb els experts que la Coordinadora havia escollit per informar dels perills que comportava aquella mineria. S’ompliren teatres i cinemes per escoltar els membres de la comissió tècnica d’assessorament, formada per Oriol Cabré, biòleg; Pep Puig, enginyer industrial; Pere Carbonell, físic nuclear, i Santiago Vilanova, periodista d’investigació, i també s’hi va afegir el doctor Eduard Rodríguez Farré, expert en toxicologia (vegeu Autors diversos, Catalunya sota el perill de l’urani. Informe CAMON. Barcelona: Edicions 62, 1981).

En la dinamització del moviment antiurani va tenir un paper rellevant el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya, creat el febrer del 1977, que va cobrir les notícies vinculades a aquest moviment per als principals diaris de Barcelona.

La reacció popular

Les mobilitzacions ecologistes dels anys setanta van ser les més grans de la Transició (més de cent mil persones a Barcelona el 3 de juny de 1979). El Comitè Antinuclear de Vic va ser un dels més actius: va organitzar diverses manifestacions amb milers de persones a la capital d’Osona i va assistir a les que el CANC va fer a Barcelona.
El 7 de setembre, el setmanari El 9 Nou de Vic publicava el poema «Democràcia i urani» que havia escrit Pere Quart (Joan Oliver) durant aquell estiu a Taradell. La composició feia així: «Deixeu jeure els uranis escondits / inofensius quan dormen sota terra! / I que se’n tornin als Estats Units / cua entre cames, ben avergonyits / els savis que treballen per la guerra / perquè creuen guanyar-la, els malparits! […] No permetrem que furguin les entranyes / de les nostres planures i muntanyes / tot envoltant-nos de mortals perills! / Fora i ben lluny aquestes gents estranyes! / Per la vida de tots! Pels nostres fills!».

Les accions i mobilitzacions anaren augmentant, fins que l’11 d’abril de 1981 el president Jordi Pujol, durant una visita al Ram de Vic, va manifestar: «No cal que la gent d’Osona es preocupi gens. Això de les mines d’urani no es produirà.» El juny d’aquell mateix any, la CAMON feia públic un comunicat per informar que la Chevron abandonava definitivament el consorci per a l’exploració i l’explotació de minerals radioactius.

La CAMON, pel seu plantejament de defensa del territori, va ser el ferment d’un moviment ecologista independentista que també va tenir ressò a la Catalunya Nord. El 28 de maig de 1978, el Moviment Ecologista de Perpinyà, després d’una intensa campanya de sensibilització per tot el Rosselló, va aconseguir un èxit sense precedents guanyant un referèndum popular a tots els municipis de la conca de la Tet afectats per les mines d’urani que volia obrir la societat Minatome, controlada per la multinacional Pechiney-Ugine-Kuhlman. Aquella va esdevenir, doncs, una lluita compartida entre els dos vessants catalans del Canigó.

Santiago Vilanova Tané

Portaveu d’Els Verds-Alternativa Verda. Actualment, membre del grup Constituïm i de la sectorial 3E (ecologia, energia i entorn) de l’ANC

Vols aportar un testimoni de lluites obreres d’aquest període? Posa’t en contacte amb nosaltres, via [email protected] o al formulari.

 

Comparteix a: