L’any 1960, després de l’èxit de la «Campanya Galinsoga», que va aconseguir la destitució del director de La Vanguardia Española —que havia dit: «Todos los catalanes son una mierda»—, les iniciatives subversives per part dels grups clandestins anaven in crescendo.

El règim franquista va dur a terme l’«Operación Cataluña», amb la intenció de contraprogramar la insatisfacció catalana. Les autoritats barcelonines, amb el pretext del cinquantenari de la mort de Joan Maragall, havien previst un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música. Per fer-lo més solemne, hi havien d’assistir els quatre ministres que acompanyaven Franco, el Caudillo. I Jordi Pujol havia fet, en aquell temps, un full clandestí que deia «Us presentem el general Franco…», on manifestava que era un dictador.

L’estira i arronsa entre els organitzadors i les autoritats sobre les cançons del programa va fer que se suprimís, a darrera hora, El cant de la senyera, que era precisament l’himne de l’Orfeó Català, amb lletra de Joan Maragall. A aquests extrems arribava la rancúnia del règim davant qualsevol mostra de catalanitat!

L’himne d’Els segadors era una cançó prohibida; avui sembla impossible, però ho era. Quan cantàvem patriòticament, el substituíem per altres cançons catalanes, tolerades i menys significatives: La Santa Espina (sardana), El cant del poble… i també El cant de la senyera.

Compartint l’impuls que ens donava Jordi Pujol amb els seus fulls clandestins, els nois i les noies de l’Acadèmia de Llengua Catalana, que ens arreceràvem a les Congregacions Marianes per exercir la nostra catalanitat, atès que els moviments religiosos tenien una certa salvaguarda, vam tenir clar que calia mostrar el nostre rebuig al menyspreu i l’arbitrarietat d’unes autoritats que s’entestaven a humiliar-nos com a catalans menystenint el nostre poble, denigrant Catalunya i obligant-nos a abaixar el cap.

Vam passar una consigna als grups clandestins que participaven en les accions subversives a favor de Catalunya, entre els quals Unió Democràtica i el Front Nacional. Calia anar al Palau de la Música i demostrar que no volíem callar, que volíem cantar! Cantar la cançó prohibida: El cant de la senyera. Vam ser unes dues-centes persones.

Amb nervis, vam anar omplint el galliner del Palau. En ocupar els seients, ja vam poder comprovar que els senyors de la gavardina —policies secretes— s’havien distribuït estratègicament i impossibilitaven que forméssim un grup compacte. Va córrer la veu que hi havia alguns detinguts entre els que repartien la lletra de la cançó. Més nervis! Però tothom amatent. El concert seguia… i seguia… i arribava a la fi: la gent aplaudia i seguia aplaudint com si reclamés un bis. Un bis amb El cant de la senyera… però res. En Pep Espar s’hi llança: «Per damunt dels nostres cants…» i nosaltres seguim, a l’una, aquí i allà: «… aixequem una senyera… que ens farà més triomfants!».

Al galliner del Palau s’organitza el sarau, els policies secretes de la gavardina es descaren i nosaltres també. Crits i aldarull. En Pep Espar, que amb la seva còrpora era difícil de camuflar, dóna un cop de puny per alliberar-se, jo em penjo del seu braç, just a l’escala del galliner, i ens escapolim com una parella. La batalla campal amb els policies es va saldar amb vint-i-vuit detinguts. La nostra acció havia estat un èxit, però el preu que en pagaríem seria molt costós, dur i greu.

Hi va haver apallissades brutals a la dramàticament famosa Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana, on el comissari Creix torturava fins a fer perdre el coneixement als detinguts per aconseguir arribar als responsables directes del paper clandestí sobre Franco: en Jordi Pujol i l’impressor Francesc Pizón. Després van venir les campanyes per pagar les multes, el judici militar i les protestes per l’empresonament, amb pintades a les carreteres i altres mobilitzacions. Va ser una de les primeres accions clandestines més polítiques i més públiques d’aquells anys foscos.

Guiomar Amell

 

Comparteix a: