Els anys 50 i 60 van ser una etapa en què va augmentar el protagonisme dels estudiants en la resposta al control de la dictadura franquista a la universitat, en un context de transformació social que va afectar tot Europa occidental, àrea en què es va esdevenir un canvi radical dels hàbits quotidians en molts aspectes. Els joves van tenir un paper molt rellevant en aquesta revolució, i els estudiants de la Universitat de Barcelona d’aquells anys són l’exemple del reconeixement de la joventut com a sector molt present en la important transformació social i cultural de l’època.

A final dels anys 50, la protesta va prendre una importància creixent, i els estudiants van definir un camp d’acció cada vegada més nítid i, sobretot, una participació cada vegada més àmplia: a poc a poc es trencaven les barreres de les minories més polititzades i hi havia més alumnes que participen en les reivindicacions. En aquell moment el nombre d’estudiants ja havia començat a créixer, fet que significava que també se n’ampliaven les bases socials. Encara no es tractava de la massificació dels anys 70 i 80, però sí de la fi d’una universitat elitista, perquè els sectors de la classe mitjana ja començaven a ser presents a les aules, i fins i tot hi havia algun representant de les classes populars. Naturalment, aquest canvi en la composició social també va influir en les actituds socials i polítiques de l’alumnat. En aquest context se situa la convocatòria de l’Assemblea del Paranimf.

 

Manifestació estudiantil de suport a la vaga de tramvies de 1957

 

La vaga de tramvies del gener del 1957, en què inicialment els ciutadans protestaven per l’augment de 20 cèntims del preu del bitllet, va implicar i desencadenar la protesta pel profund malestar social causat per les duríssimes condicions de vida de la majoria la població. El protagonisme dels estudiants en la protesta va ser tan notable que la policia va entrar per segona vegada en poc temps al recinte universitari. Com que la reacció a la repressió policial sempre era en clau política, s’hi van cremar retrats de Franco i de José Antonio Primo de Rivera (fundador de la Falange Española). A conseqüència d’aquests fets, la Universitat es va tancar durant un mes i es van prendre moltes mesures per limitar les accions dels estudiants.

Quan es va tornar a obrir, per restringir-los la comunicació es va impedir el contacte entre els dos patis de l’edifici històric, es van tancar les portes centrals d’accés a l’edifici i es va preveure la utilització del Paranimf, l’Aula Magna i altres dependències no habituals com a aules, amb l’objectiu de separar més els estudiants i tenir-los sota control. També es va decidir que s’hauria de presentar el carnet d’estudiant quan s’entrés a les facultats per impedir-hi l’accés de persones alienes, a qui la propaganda oficial havia atribuït molts dels incidents.

En aquest ambient tan conflictiu i repressiu, els estudiants van convocar una assemblea al Paranimf que en principi era per acceptar una proposta de diàleg amb el representant governamental. Hi havien estat cridats tots els estudiants que hi volguessin assistir i el claustre de professors, però la presència de la policia va desfigurar el propòsit inicial i va ser una reunió exclusivament d’estudiants. Va ser coneguda com la Primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i es va celebrar el 21 de febrer del 1957. En el manifest redactat que en va sorgir es demanava el retorn a la normalitat acadèmica, que se suprimissin totes les traves per a la comunicació dels estudiants, la retirada de la policia de l’edifici i l’anul·lació dels expedients acadèmics. Però no es tractava només de tornar a la situació d’abans dels incidents: els estudiants també demanaven la dimissió de tot l’escalafó de la política educativa, des del ministre d’Educació fins al rector i els vicerectors de la Universitat de Barcelona.

La reacció de les autoritats acadèmiques va ser molt contundent. El rector i els degans van anar a la porta del Paranimf i van obligar els assistents a l’assemblea a abandonar la sala i a lliurar-los els carnets d’estudiant, però alguns joves s’hi van negar i van estar tancats fins que la policia hi va entrar per desallotjar-los. Quan van sortir aquests estudiants van haver d’entregar els carnets als degans, que estaven protegits per policies. Amb això es marcaven unes línies ben precises: en una banda, els estudiants, que demanaven la democratització de la Universitat, a l’altra, les autoritats acadèmiques protegides per la policia, que representaven el poder franquista.

L’Assemblea del Paranimf havia estat molt concorreguda —va tenir uns 800 assistents—, però, a més a més, l’endemà va començar una vaga en solidaritat amb els estudiants sancionats, que no tenien el carnet i no podien entrar a les facultats. Com que eren els estudiants que no havien estat al Paranimf els que feien la vaga, ja no es podia dir que els alumnes contestataris fossin una minoria, i és per això que els fets del Paranimf van significar un punt d’inflexió molt important. La llarga lluita ja havia començat…

Font:

Basat en fragments de Breu història de la Universitat de Barcelona, de FULLOLA PERICOT, Montserrat (2015). Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.

Viquipèdia

Comparteix a: