1964, Fundació de CCOO de Catalunya
Els orígens: sindicalisme de classe i nacional
El 20 de novembre de 1964, al teatre annex de l’església de Sant Medir, al barri barceloní de Sants, es reuniren en una assemblea al voltant de 300 persones per discutir sobre els problemes laborals. La reunió no estava legalment autoritzada. Els assistents eren majoritàriament homes; la presència de dones —assistents socials i militants antifranquistes— no superava la desena. Una bona part dels presents eren militants d’organitzacions obreres clandestines: comunistes, socialistes, anarquistes i marxistes revolucionaris. Uns altres procedien d’organitzacions catòliques progressistes tolerades pel règim. I alguns no tenien cap vinculació política. Aleshores, decidiren crear la Comissió Obrera Central de Barcelona per impulsar una organització estable de totes les comissions que anaren sorgint en diferents empreses de la ciutat.
La reunió de Sant Medir constitueix, per al nostre relat històric, l’acte fundacional del moviment de les Comissions Obreres a Catalunya. Sant Medir, la parròquia de Sant Miquel a Cornellà o la de les Arenes a Terrassa, com tants d’altres temples religiosos de les ciutats i els pobles catalans, foren espais francs on s’exerciren drets aleshores prohibits, com les llibertats d’opinió, de reunió i d’expressió. Com ho varen ser, durant molt temps, les assemblees obreres «als pins», «al camp», a la font de les Canyes de Terrassa, a la Fontsanta de Cornellà, a les Planes de Vallvidrera i a altres indrets a l’aire lliure. A partir d’aquelles reunions, s’anirà construint un estil de protesta i unes formes de lluita per les llibertats i la democràcia social del país.
CCOO de Catalunya va definir-se com l’expressió d’un sindicalisme de classe i nacional, entenent que la ciutadania catalana no concebia els drets socials i els drets nacionals com a parts escindides. I va reclamar també l’amnistia, la democràcia, la llibertat i l’estatut d’autonomia.
Entre el barri i la fàbrica
La classe treballadora es va anar reconfigurant a partir de dos espais: el barri i la fàbrica. L’allau d’immigració, que va tenir un impacte enorme en la recomposició de la classe treballadora catalana, va propiciar a les ciutats els fenòmens del barraquisme i dels infrahabitatges. Als nous poblaments de les perifèries urbanes —com a conseqüència de l’especulació i del caos urbanístic—, els veïns forjaren les identitats dels seus barris a través de la conquesta de millores en les condicions de vida. I a les fàbriques pròpies d’una indústria fordista, en què es concentrava una gran quantitat de mà d’obra, els treballadors i les treballadores cercaren millors salaris i millors condicions laborals.
En aquests dos espais, el barri i la fàbrica, actuaren i es formaren alhora els activistes i les activistes de CCOO. Ambdós espais foren centrals en les seves relacions, que no acabaven ni començaven a l’entrada al centre de treball. Es varen anar teixint vincles solidaris entre els treballadors i les treballadores compromesos amb la construcció d’una nova forma de sindicalisme democràtic i altres moviments socials i polítics antifranquistes, i es varen anar definint els nusos d’unes noves xarxes socials que connectaven el barri, la fàbrica, la parròquia, el centre social, la universitat i l’associacionisme cultural i veïnal.
Fonts
- CCOO: 50 anys de la història de Catalunya (1964-2014)
- L’exposició al web del Museu d’Història de Catalunya