La lluita antifranquista a Catalunya va topar amb uns quants atzucacs que li van impedir de trobar els mitjans necessaris per ser suficientment efectiva des del 1939. El primer, les greus dissensions entre les forces polítiques lleials a la República, empeses a un exili que va afectar gairebé tots els partits i sindicats; el segon, el control policial constant, que impedia dur a terme amb eficàcia qualsevol tasca persistent i d’impacte públic per plantar cara al règim; el tercer, l’allunyament progressiu de les forces de l’interior del país i de l’exili. Una de les raons de les greus dissensions entre les forces antifranquistes era el rebuig que generaven els partits comunistes entre altres sectors de l’oposició. Hi influïen dos factors: el record del paper del PSUC i del PCE en el govern de la República durant la Guerra Civil, i la identificació d’aquests partits amb la URSS i la manca de llibertats del bloc soviètic.

Diferents organismes unitaris catalans van intentar donar esperances als catalans sobre el futur d’una Catalunya més lliure, justa i democràtica: per exemple, el Consell Nacional de la Democràcia Catalana i la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, des de l’interior del país, o el Consell Nacional Català o Treva Catalana, des de l’exili. Tots aquests organismes representaven una part de l’oposició antifranquista que, a Catalunya, era exercida pel Moviment Socialista de Catalunya, el Front Nacional de Catalunya, Unió Democràtica i, a voltes, Acció Catalana Republicana i Estat Català. En quedava al marge, però, el PSUC, una força que a principi dels 60 prengué molt d’impuls, fins a esdevenir la força hegemònica de l’antifranquisme, aprofitant l’arrelament assolit entre els joves universitaris i els obrers industrials, principalment. La implantació creixent va fer que el PSUC fos considerat el principal partit antifranquista, la qual cosa el va apropar a persones que no eren específicament comunistes i a la seva política de reconciliació nacional: aquest partit s’obria a sectors no comunistes, mentre que, al seu torn, els altres partits catalans, col·laborant-hi, assolien més eficàcia que fins aleshores. Els catalans antifranquistes no entenien cap altra política possible que no fos la de la unitat dels demòcrates catalans, després de decennis de resultats migrats.

 

En aquesta manifestació de la Diada, es veuen alguns dels polítics que havien participat anys enrere a la Taula Rodona.

Taula Rodona va aplegar, des del març del 1966, representants del PSUC,UDC, FNC i MSC, a més de persones no organitzades políticament i organismes. Ara sí, sota una sola plataforma unitària d’oposició. Cal buscar-ne l’origen en el suport als represaliats de la Caputxinada. Com afirma Mireia Capdevila, «s’inicià una nova etapa de política unitària que, tot i els alts i baixos habituals en el procés polític de lluita contra el règim franquista, va mantenir la seva continuïtat amb formes diferents: Taula Rodona (1966), Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), Assemblea de Catalunya (1971) i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975)».

Lluís Duran

 

Viquipèdia

Comparteix a: