La Caputxinada va ser el primer acte de desobediència civil multitudinari, il·legal però no clandestí, que tingué lloc a Barcelona després de la vaga de tramvies del 1951 i del 1957, que havien paralitzat la ciutat, i poc després dels Fets del Paranimf, la primera assemblea lliure d’estudiants que reivindicava les nacionalitats històriques i les llibertats polítiques, amb una repressió brutal que va portar a la presó i a l’exili molts universitaris al final dels cinquanta i al principi dels seixanta.Durant els anys 1964 i 1965, els estudiants vàrem començar a organitzar-nos contra el Sindicat Falangista, el SEU, imposat el 1939 i nomenat a dit per les autoritats del règim. Curs per curs, facultat per facultat, escola per escola, anàrem elegint els nostres representants i forjàrem una organització que tenia com a objectiu immediat fer una assemblea constituent. Amb la prohibició expressa de les autoritats acadèmiques de fer-la a la universitat, es va decidir anar als Caputxins de Sarrià, un dels pocs espais disposats a acollir-nos i on en principi la policia no podia accedir.

No era un acte clandestí, tothom sabia que aquell 9 de març es faria, però no se sabia on fins poques hores abans, quan es va passar la cita pel boca-orella. Així va ser com més 500 persones, entre estudiants, professors i intel·lectuals convidats, vàrem obrir l’assemblea constituent per fundar el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona, amb una declaració de principis, un programa sindical, uns estatuts, un manifest per una universitat democràtica i una crida als estudiants de tot Espanya a sumar-s’hi.

El contingut de l’acte, a més de la professió de la llibertat sindical, era la defensa de la universitat pública, oberta i accessible a tothom, amb una formació intel·lectual àmplia que conjugués el coneixement tècnic, científic i humanístic amb les responsabilitats socials, una investigació independent que contribuís al desenvolupament d’una cultura rica i diversificada, oberta a tots els corrents de pensament. També havia de ser un lloc d’acollida de llengües i cultures nacionals i foranes, i havia de tenir el deure inexcusable de defensar les llibertats perseguides pel franquisme.

Entre els documents aprovats a l’assemblea, hi trobem l’escrit següent: «La universitat no pot ser una fàbrica d’especialistes que possibiliten mecànicament el funcionament de l’economia; no es pot extirpar de la universitat la formació oberta, humanista i universal; el progrés tècnic i científic ha de possibilitar el progrés social; la universitat no es pot subjugar a la via tecnocràtica imposada des de dalt; els plans universitaris no es poden elaborar al marge del poble governat; no es poden perseguir els professors que no es resignen a la burocràcia, mentre s’ofereixen millores econòmiques als que accepten el règim; la universitat ha de liquidar els instruments d’opressió; ha d’eliminar les barreres per a la llibertat d’investigació i les desigualtats de classe; ha de tenir un respecte absolut al pluralisme lingüístic, i no ha d’abandonar mai la funció crítica encomanada.»

La policia ens va assetjar durant tres dies. Nosaltres exigíem, per sortir, que no hi hagués represàlies; ells exigien responsables. D’anècdotes, n’hi va haver moltes: no hi havia menjar al convent per a tanta gent, ni espais per dormir, ni mantes, ni tabac, ni comunicació amb l’exterior, però ho vàrem saber compensar amb conferències fantàstiques, per exemple la de Jordi Rubió, i amb la convivència amb Manuel Sacristán, Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Pere Quart, Agustín García Calvo, Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas, Xavier Folch, Ernest Lluch i un llarg etcètera.

 

 

Aquell mateix 1966 hi va haver una caiguda accidental d’un avió amb bombes nuclears a Palomares que va deixar una forta contaminació, negada pel règim però encara palpable avui, i un referèndum obligatori sobre una llei orgànica de l’Estat que pretenia legitimar Franco i que alguns vàrem optar per boicotejar, amb les represàlies consegüents.

A l’Estat, el règim havia elaborat un «Pla de desenvolupament 64-67», un veritable pla d’austeritat amb expedients de crisi, facilitats d’acomiadament, tancament d’empreses, ús de fons de la Seguretat Social per capitalitzar el país i una resposta multitudinària de vagues: Harry Walker, Hispano-Olivetti, Maquinista, Pegaso, SEAT… El 1964 s’havien creat les CCOO, com a sindicat obrer representatiu, i les lluites d’estudiants i d’obrers confluïen.

Varen ser anys amb molt debat polític, unitat d’acció i preparació de nombrosos actes cada vegada més importants contra la dictadura, amb la implicació de diferents sectors socials. A la universitat, el PSUC era majoritari, però també hi havia minories: FOC, MSC, FNEC, anarquistes. Fortes discrepàncies sobre si primer s’havia de conquerir la democràcia i després els drets socials, o a la inversa, varen donar lloc a escissions i a la creació de noves formacions maoistes, trotskistes i anarquistes.

Llavors era la lluita contra una dictadura feixista imposada. Ara algunes lluites amb reivindicacions similars són contra la dictadura dels mercats, també imposada; els règims van canviant, però el sistema continua i les mobilitzacions es repeteixen.

Núria Vidal de Llobatera Pomar

 

Altres testimonis

Viquipèdia

Comparteix a: