En l’àmbit de la convulsa vida de l’església barcelonina, el 1966 va estar marcat per dos esdeveniments: d’una banda, l’inici de la campanya «Volem bisbes catalans», de l’altra, l’anomenada manifestació dels capellans, protagonitzada per una nova generació de clergues que no estaven influïts pel trauma de la Guerra Civil, un trauma general entre tots els catalans i, en especial, pels religiosos que van ser perseguits i, sovint, assassinats. Es tractava d’una nova generació de religiosos, influïts pels nous corrents teològics europeus, que volien aplicar les conclusions del Concili Vaticà II i transformar la funció de l’Església. Volien passar del nacionalcatolicisme profranquista a un enfocament més radical, a una Església oposada al règim i defensora de la fidelitat evangèlica.

 

mani-capellans-foto-llucia-oliva

 

El malaguanyat Joan Crexell hi dedicà un estudi detallat en un moment que els seus principals protagonistes encara eren vius. En paraules de Jordi Figuerola, «l’11 de maig de 1966 va tenir lloc una concentració i manifestació d’aproximadament un centenar de clergues, vestits amb sotana, davant la Jefatura Superior de Policia, a la Via Laietana de Barcelona, que va acabar amb una brutal intervenció policial».

La intenció de la manifestació era fer una visita col·lectiva al comissari Vicente Juan Creix per conèixer la situació de Joaquim Boix, militant comunista i dirigent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (SDEUB) del qual se sabia que, després d’haver estat detingut, havia estat torturat.

La iniciativa va correspondre als mossens Josep Dalmau, Josep M. Totosaus, Ricard Pedrals i el caputxí Jordi Llimona, entre d’altres. Públicament, el règim del «Baluarte de Occidente» (el del règim catòlic excel·lència) reprimia amb brutalitat els servidors de l’Església davant de la mirada dels barcelonins. Les declaracions de l’Abat Escarré, la campanya «Volem bisbes catalans» i la manifestació de capellans desinhibien molts catòlics catalans que, disconformes amb el règim, se situaven progressivament, però de manera cada cop més decidida, en un terreny no pas de neutralitat sinó de suport al canvi polític.

Lluís Duran

 

Més informació

Viquipèdia

Comparteix a: