Pels volts de l’any 1965, coincidint amb l’estratègia de creació de les Comissions Obreres i del Sindicat Democràtic d’Estudiants, i aprofitant les escletxes de llibertat del franquisme, a Catalunya va sorgir la possibilitat de presentar candidatures a les eleccions municipals. Es tractava d’introduir en els consistoris elements crítics formats en l’activitat associativa.

Prèviament s’havia produït un debat entre els partidaris de l’abstencionisme i els partidaris de la lluita, que consideraven que permetria una gran sensibilització política i el combat públic en defensa dels interessos populars en la vida municipal.

La lluita pels ajuntaments democràtics va tenir un origen popular, com es desprèn de les dues primeres experiències registrades al Prat de Llobregat i a Terrassa, amb motiu de les eleccions municipals de l’any 1966. «És en aquestes dues ciutats on apareixen uns candidats i uns sectors que els donen suport i que presenten nous plantejaments, fruit d’unes actituds polítiques inequívocament catalanes, democràtiques i reivindicatives», afirma el llibre La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976), de Joaquim Ferrer, de qui Josep M. Vilaseca i Marcet diu en el pròleg que «es tracta de la persona que ha estat al darrera d’aquest moviment cívic».

La lluita dels regidors elegits al Prat de Llobregat i a Terrassa era dura: sempre perdien les votacions enfront del vot conservador, que era absolutament majoritari; els regatejaven el dret d’intervenir en els debats; els calia vèncer mil obstacles per poder accedir a la documentació dels problemes que s’havien tractar; les seves propostes eren sistemàticament boicotejades, i hi havia una xarxa de coaccions per aturar l’acció fiscalitzadora.

Però gràcies a la seva labor la població prenia consciència de la situació, per mitjà del boca orella i gràcies a la complicitat d’uns periodistes compromesos que se’n feien ressò, especialment els integrants del Grup de Periodistes Democràtics i la premsa local sensibilitzada. L’exemple era seguit en altres localitats catalanes, com Mataró o Solsona, i a les eleccions del 1970 s’afegien nous regidors democràtics a Badalona, Sant Feliu de Codines, Olot, Igualada, etc.; mentre que, en altres poblacions de pluralitat ideològica notable, es presentaven candidatures contra les quals el bunker va resistir: Lleida, Sant Feliu de Guíxols, Sant Vicenç de Montalt… I fins i tot en un districte de Barcelona, malgrat que tres anys després són diverses les candidatures no oficials que es presenten a la ciutat comtal, dues de les quals arriben al consistori.

L’onada democràtica va créixer tant com el compromís ciutadà per forçar el règim a democratitzar el sistema. A Catalunya, el 1971 es va formar una coalició democràtica que pretenia presentar candidatures a les eleccions de procuradors en Corts i que cristal·litzà a les províncies de Barcelona i Lleida; davant del poder desproporcionat de l’autarquia, els resultats van suposar un avenç indispensable en la lluita per als ajuntaments democràtics. A les eleccions municipals celebrades l’any 1973, arreu de Catalunya van aparèixer força candidatures de figures locals democràtiques que s’afegien a les posicions d’oposició sorgides des del Prat de Llobregat –on una amplia victòria demòcrata va menar a un insòlit control municipal en plena dictadura– i Terrassa –on es van suspendre els regidors elegits de les seves funcions i se’ls va prohibir de reunir-se a l’ajuntament.

 

Foto de Salvador Grau

L’ús de la llengua catalana en els debats municipals fou plantejada, des d’aquesta perspectiva, en tot un seguit d’ajuntaments a més dels del Prat de Llobregat i Terrassa: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Badalona, Olesa de Montserrat, Esparreguera, Sant Feliu de Guíxols, Mataró, Tiana, Mollet del Vallès, Vilafranca del Penedès, Cornellà de Llobregat, Viladecans, Reus, Palafrugell, Premià de Mar, Tàrrega, el Masnou, Canet de Mar, la Seu d’Urgell, Centelles, Blanes, Cervera, Sant Andreu de la Barca, Valls, Vic, Igualada, Sant Sadurní d’Anoia, Lloret, Arenys de Mar, el Vendrell, Rubí, Figueres, Montcada i Reixac, Llorenç del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes, Amposta, Gelida, Camprodon, Sant Adrià del Besos, Sant Vicenç dels Horts, Torrelavit, Sant Quirze de Terrassa, Molins de Rei…

Les propostes de normalització lingüística –que a l’Ajuntament de Barcelona van provocar una escandalosa  votació negativa–, així com d’ecologia i de denúncia de l’especulació urbanística, foren tema de debat en força municipis. A la conurbació de Barcelona, el Pla General Metropolità va aixecar moltes protestes i va originar un fort sentiment comarcalista, fins al punt que, des del Moviment de Regidors Democràtics, es va convocar una trobada d’estudis sobre «La ciutat de demà», celebrada a Banyoles els dies 6, 7 i 8 de juny del 1975. D’allà sorgí una crida signada pels regidors demòcrates més coneguts que denunciava les mancances del sistema polític i afirmava «la necessitat del poble català d’òrgans de decisió propis en tots els àmbits». El dia 5 de desembre del 1975, pocs dies després de la mort del dictador, prop de quaranta d’aquells regidors es van dirigir al govern de l’estat per reivindicar la convocatòria d’eleccions municipals democràtiques; aquesta demanda va rebre el suport quasi immediat, a través d’un nou escrit, dels líders de les diverses opcions polítiques encara no legalitzades.

Les eleccions generals amb caràcter constituent es van celebrar el juny del 1977, i les municipals van haver d’esperar l’aprovació de la Constitució. Molts d’aquells regidors van ser cridats a formar part de les comissions gestores dels seus ajuntaments o van aportar la seva experiència als primers ajuntaments de la democràcia.

Pere Baltà i Llopart

 

Fonts

  • AMAT, Jordi (2015). Un país a l’ombra. Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995). Barcelona: L’Avenç.
  • BALTÀ, Pere (1987). Les urnes. Barcelona: Pòrtic.
  • FERRER, Joaquim (1977). La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976). Barcelona: Galba Edicions.
  • FERRER, Joaquim & BALTÀ, Pere (coord.) (2002). Recordat Josep Pallach. Reflexió col·lectiva entorn d’un gran líder. El Prat de Llobregat: Rúbrica.
  • FIGUERES, Josep Maria; PONSA, Àngels, i REIG, Antoni (coord.) (2007). Cultura i municipi. Polítiques culturals municipals a Catalunya. Barcelona:  Universitat Autònoma de Barcelona.
  • GORDO i MONTRAVETA, Joan Ramon La rebel·lió d’un poble. El Moviment de Regidors Democràtics al Prat de Llobregat. El Prat de Llobregat: Rúbrica.
  • RAVENTÓS, Joan; MOLAS, Isidre, GONZÁLEZ CASANOVA, Jose Antonio (1976). Les eleccions municipals a debat / Las elecciones municipales a debate. Barcelona: Alternativa 7×7 Ediciones.
  • RUBIOL, Glòria (1995). Josep Pallach i el Reagrupament. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  • SALCEDO DEL MORAL, Joan Ignasi (2014). Joventut Unida Pratenca, la JUP (1963-1968). Democràcia cultural en ple franquisme. El Prat de Llobregat: Rúbrica.

Viquipèdia

Comparteix a: