Dilluns 12 de març de 1951. La pobra, bruta, trista i dissortada Barcelona, sorgida de la repressió i la postguerra, va trencar el silenci gris aquella jornada, després de dotze dies de no pujar als tramvies com a protesta per l’elevat preu del bitllet. Una manifestació, el tancament d’algunes fàbriques, tramvies cremats, enfrontaments amb la policia, centenars de detinguts, alguns morts… Aquell gest valent va acabar convertint-se en la primera protesta multitudinària contra el franquisme i la manca de qualitat de vida.

Amb el boicot dels ciutadans a la Companyia de Tramvies de Barcelona —transport públic fonamental a la Barcelona dels anys cinquanta— el març del 1951, es demanava una reducció del preu pel greuge comparatiu que s’establia amb el de Madrid, però la protesta expressava en el fons el malestar de la població per les duríssimes condicions de vida patides des del final de la Guerra Civil.

Dues setmanes de protesta col·lectiva i silenciosa varen culminar en un dia de revolta al centre de la ciutat. Com reflectia el diari La Vanguardia Española, «els sediciosos» barcelonins varen començar el matí amb piquets a les fàbriques i tallers, varen continuar amb una manifestació a la via Laietana —que després va irrompre a la plaça de Sant Jaume i va fugir pels carrers del Gòtic—, varen apedregar l’hotel Ritz i varen cremar i entravessar tramvies a la ronda de Sant Antoni, als carrers Rosselló i Muntaner… Els activistes, trencant la por i desafiant la dictadura, varen baixar per la via Laietana, segons la crònica de La Vanguardia, «entre crits subversius, amenaces i cantant La Internacional». El diari acabava dient que «la policia es va veure obligada a actuar i es varen produir un mort i una vintena de ferits»; la xifra real, però, va ser superior. El franquisme va prendre nota de la protesta i va fer dimitir el governador civil de Catalunya, Eduardo Baeza, i l’alcalde barceloní, Josep Maria Albert. La pujada de preus va quedar anul·lada.

L’inici de la vaga va ser probablement espontani, tot i que més tard s’hi sumaren desenes d’estudiants i militants de la CNT, el Front Nacional de Catalunya i el PSUC; fins i tot entre els detinguts hi havia el dirigent comunista Gregori López Raimundo. Causada per l’augment del preu del bitllet (de 50 cèntims a 70) i en una situació molt difícil econòmicament per a la majoria de famílies barcelonines, va tenir un seguiment amplíssim. Tal com relata Fèlix Fanés, autor d’un llibre sobre els fets, tot va començar amb uns fulls volants anònims, que no s’ha sabut mai a qui atribuir, i de seguida va començar el boicot. Un dels moments àlgids, segons la mística que envolta els fets, va arribar després d’un partit del Barça a les Corts. Plovia —i molt—, però els culers varen decidir tornar a casa a peu.

La vaga de tramvies i la vaga general posterior —de tres dies— va acabar durament reprimida. Els detinguts amb condemnes més llargues, fins i tot de pena de mort, eren majoritàriament de la CNT. Va ser una de les seves últimes batalles. Però la por, la presó i els cops de porra no varen frenar gens aquell moviment pioner antifranquista.

 

 

 

Testimonis

Xavier Polo: L’activista catalanista Xavier Polo formava part del grup Mau-Mau, encapçalat per Pere Figuera (1929-1970).«Nosaltres fèiem les vagues per guanyar-les, no per queixar-nos», assenyala aquests dies Polo, que recorda la gran importància de l’ambient inconformista que es vivia a Barcelona en aquell temps, que va ser una de les claus de l’èxit de la vaga. Polo admet que tenien por, però el fet de no haver viscut la guerra, a diferència d’altres generacions, els feia menys vulnerables a la cohibició del règim franquista. (Pol Santaló)

Albert Manent: Historiador i catalanista, Albert Manent explica que un dels avantatges d’aquella vaga va ser que la gent es podia manifestar sense necessitat de fer servir la violència. Simplement, no havien d’agafar el tramvia. A més a més, destaca que va ser un moviment popular en què el sector catalanista va tenir un paper molt important i capdavanter en molts aspectes. (P.S.)

Enric Pubill: «Les direccions clandestines dels partits i els familiars ens informaven que la vaga havia estat un èxit rotund.» Així explica la seva experiència seixanta anys després de la vaga de tramvies el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Enric Pubill. Tenia 22 anys i en feia quatre que havia estat empresonat a la Model per haver lluitat contra la dictadura. «Aquell dia —explica ara Pubill— vàrem estar pendents en tot moment de la informació que arribava de fora de la presó i d’una ràdio de galena. La vaga va ser una espurna d’esperança, un símbol que la gent perdia la por.» (Montse Punsoda)

August Gil Matamala: El jurista i advocat August Gil Matamala assegura que la vaga de tramvies va ser un acte col·lectiu i multitudinari de gran importància social i política. Recorda que els tramvies circulaven buits, únicament amb el personal que hi treballava i una parella de grisos. «S’hi va apuntar tothom!», afirma. Concretament, explica en primera persona el paper que va tenir la joventut com a «element actiu» de rebel·lia. «Tiràvem pedres contra els tramvies i els posaven petards a les vies, els trèiem els tròleis per impedir-ne la circulació…». «En definitiva», diu ara, «ens entrenàvem per a la lluita.» (M. P.)

Fonts

Altres testimonis

  • La vaga dels tramvies vista amb ulls de nena petita
  • Un jove a la vaga dels tramvies [Vídeo]
  • Carme B.: “En el meu cas la lluita que em va marcar més la vida va ser la vaga dels tramvies, que va tenir lloc mentre estudiava l’especialitat d’Història a la Universitat central. Per primera vegada, i sense cap pressió, participava en un acte multitudinari. Sentia molta satisfacció contemplant el pas dels tramvies buits pel Passeig de Gràcia. Impressionant!”

Viquipèdia

Comparteix a: