A final del febrer del 1966, Pau VI nomenava arquebisbe de Barcelona Marcelo González Martín, fins aleshores bisbe d’Astorga. Ben aviat, certs sectors eclesials barcelonins van demostrar la disconformitat amb aquell nomenament. Hom esperava que, acabat el Concili Vaticà II, la diòcesi barcelonina aplicaria les normes que s’hi havien aprovat, per les quals les diferents esglésies havien d’escollir els bisbes i arquebisbes d’entre els clergues fills del país, seguint els paràmetres que s’aplicaven a les noves esglésies africanes postcolonials. Hom esperava, doncs, el nomenament d’un arquebisbe catalanoparlant que apliqués les conclusions del Concili, entre les quals hi havia la de canviar la llengua litúrgica, que havia estat el llatí, a les diferents llengües, i entre les quals destacava, també, Pacem in Terris, el document que avalava el compromís universal del catolicisme amb la defensa dels drets culturals dels pobles sense estat. El Concili havia aixecat grans expectatives a Catalunya.

L’Església catalana ressorgia de les comunitats i de determinades congregacions per oferir a la societat que volia servir un tarannà postconciliar, defensor de la dignitat de la persona, els drets humans i les llibertats; un compromís creixent amb les necessitats dels desfavorits, i un allunyament del franquisme, que havia situat al capdavant de les diòcesis persones fidels al règim. Aquest alt clergat havia espanyolitzat intensament la predicació i l’activitat corrent cristiana, mentre, a les parròquies i esglésies, la clerecia i els creients mantenien normalment la llengua del poble, no la de l’Estat. Hi havia sectors eclesials joves catalanistes que havien pres una acció decidida contra el règim franquista. Nous sacerdots eren destinats a barriades obreres, amb greus mancances de serveis i dificultats de tota mena, i sovint es convertien en líders veïnals i aixoplugaven les reivindicacions de les barriades per la dignitat i la justícia, seguint l’exigència de l’Evangeli i tot sovint, també, donant suport a les forces polítiques i sindicals clandestines. L’Abat Escarré es convertia en un referent de tots aquests sectors. Amb el seu carisma, el 1963 havia publicat al diari Le Monde unes declaracions que significaven l’allunyament de determinats sectors de l’Església del règim oficialment catòlic i la reivindicació dels drets del poble català.

 

 

La campanya «Volem bisbes catalans» va emprar tots els mitjans per assolir els objectius, amb un capteniment ben diferent de l’habitual pressió política que l’Església exercia sobre els poders constituïts. Va ser una campanya que, sense incórrer en la violència, va emprar els mètodes de la clandestinitat antifranquista: llançament de fulls volanders, pintades en carreteres, manifestacions al carrer i a Roma, mesures de sabotatge, segrestos d’imatges de molta veneració popular.

Tota la campanya va ser recollida documentalment al llibre Le Vatican et la Catalogne, que s’edità en format bilingüe català-francès amb la intenció d’assolir la màxima difusió internacional que se cercava per arribar al Vaticà.

El nomenament de Narcís Jubany com a arquebisbe de Barcelona, l’any 1971, va suposar un èxit per a la campanya. Va marxar un arquebisbe, Marcelo González, que no havia pogut arrelar en la diòcesi barcelonina. «Volem bisbes catalans» ha estat un eslògan feliç que ha s’ha recuperat sempre que, des del Vaticà, de vegades amb pressió de l’Estat espanyol, s’han volgut nomenar clergues per a les seus catalanes que no parlessin la llengua del país, que no en fossin fills o que no comprenguessin les característiques nacionals de l’Església catalana.

Lluís Duran

 

Més informació

Viquipèdia

 

Comparteix a: