L’Assemblea d’Actors i Directors: Nascuda sota el signe de la politització i de la unitat ideològica i corporativa, l’Assemblea, que agrupava els professionals del món del teatre, va néixer a la primavera del 1976.Una de les seves prioritats era intentar posar fi a la colonització teatral de la cartellera barcelonina, programada i gestionada des de Madrid, per on es passejaven companyies espanyoles amb muntatges insípids que deixaven les sales buides de públic. A la Barcelona dels anys setanta convivien dues maneres de fer teatre: el comercial i el que, després d’anomenar-se teatre de cambra, s’ha conegut com a teatre independent. És en aquest on militava la majoria de la professió. Un teatre jove, entusiasta; valent, rebel; fet amb sacrificis i sessions úniques.”

 

 

Grec 76, una festa!

Il·lusió, creativitat, solidaritat, generositat, dedicació.

No crec que es pugui repetir una aventura com la que vam viure l’estiu del 1976.

La primavera d’aquell any havíem format l’Assemblea d’Actors i Directors. No ens interessava la programació dels teatres de Barcelona. A més, volíem lluitar contra l’atur i per la dignitat de la nostra professió, volíem una llei de teatre, un teatre municipal, volíem capgirar la situació de la nostra escena.
Aleshores, va arribar l’oportunitat d’organitzar el festival a l’amfiteatre grec de Montjuïc i d’autogestionar la temporada d’estiu, amb el pressupost (no gaire esplèndid) que el Ministerio hi destinava.

Es va formar una mesa encarregada de la programació. Un dels membres, l’actor Josep Torrents, mort fa sis anys, era aleshores la meva parella; per això, algunes reunions es feien a casa nostra. En aquestes trobades, es van escollir obres de teatre en què poguessin intervenir moltes actrius i molts actors. I cada obra, en lloc de dirigir-la una persona, com és habitual, tenia tres directors. Malauradament, però, tots van ser homes.

Vaig tenir la sort de col·laborar en una de les obres: Faixes, turbants i barretines, de Xavier Fàbregas.

La publicitat —és clar!— també era cosa nostra: encarregàvem els cartells a la impremta i els penjàvem per la ciutat. Jo, que tenia una moto petita, una Vespino, a la nit, després de l’assaig, anava amb un plec de cartells a l’esquena i un pot de cola entre les cames, buscant parets de Barcelona on poder-los enganxar.
També calia vendre les entrades. A més de Montjuïc, hi havia taquilles a la plaça de Catalunya, i fèiem torns per atendre el públic.

Durant els dies d’activitat al teatre, també ens ocupàvem del bar: preparàvem entrepans, veníem begudes, etc.

I a més, als jardins es van posar paradetes on es venien coses diverses. Jo me’n vaig inventar una, on hi havia productes de maquillatge i uns miralls. Per un preu molt econòmic, qui volia es podia maquillar.

El Grec 76, temporada popular, com deia el cartell tan suggerent del Iago Pericot, va ser una festa irrepetible!

Carme Sansa i Albert

 

Font

Viquipèdia

Participa

 

 

Comparteix a: