L’Assemblea va ser creada la tardor de 1971: la iniciativa va sortir de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, en el context d’una mobilització antifranquista que havia incrementat arran del Procés de Burgos i la tancada d’intel·lectuals al Monestir de Montserrat (1970).

Entre els factors que van impulsar la creació de la plataforma unitària catalana que representava l’Assemblea hi havia la necessitat d’aplegar un gran esplet de forces polítiques i socials, des d’Unió Democràtica fins a l’extrema esquerra, a més de persones independents, d’entitats professionals, culturals, veïnals, sindicals i cristianes; un ventall molt ampli mai assolit fins aleshores i pioner en l’oposició antifranquista política i social de tot l’Estat espanyol.

Havia costat molts anys superar la divisió de l’antifranquisme, que sempre aïllava el partit comunista català, el PSUC, producte de les tensions provocades per la Guerra Civil i per la Guerra Freda entre la URSS i els Estats Units. Els organismes antifranquistes anteriors a l’Assemblea mai no van aconseguir connectar amb la ciutadania. Ara s’assolia aquesta àmplia unitat, després d’oblidar els rastres de la Guerra Civil. Com recordava Josep Benet, un dels seus impulsors, l’Assemblea recollia, més enllà de la necessitat immediata, el record d’altres manifestacions d’unitat catalana com havien estat Solidaritat Catalana (1906-1909) i la campanya i el govern de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1923).

L’Assemblea era possible també per les noves circumstàncies socials: l’oblit progressiu de la Guerra Civil i els seus efectes desastrosos; l’aparició de nous sectors opositors, com una classe obrera reivindicativa organitzada des de Comissions Obreres, i una ampliació del col·lectiu d’estudiants universitaris que donava preponderància a les organitzacions d’esquerra d’arrel marxista.

D’aquesta manera, el principal impulsor de l’Assemblea, el PSUC, sovint amb el suport del Moviment Socialista de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya, aconseguia oferir una altra opinió de l’organització als sectors que se la miraven críticament arran de la Guerra Civil; al seu torn, per als partits antifranquistes s’obria la possibilitat de no esdevenir residuals amb la plataforma que l’organisme unitari els oferia. La voluntat de reconciliació entre catalans es va confirmar amb l’entrada a l’Assemblea del Partit Carlí de Catalunya.

La coordinació d’esforços diversos també va permetre arrelar l’Assemblea a molts indrets, mitjançant la creació d’assemblees democràtiques locals, i en molts sectors socials, i alhora manifestar l’existència d’una Església catalana antifeixista. El programa que representava l’Assemblea va quedar gravat en la memòria de milers de persones amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», que, a més, reivindicava el dret d’autodeterminació de Catalunya i la coordinació amb forces d’arreu de l’Estat.

Les mobilitzacions de masses, reprimides per les forces de l’ordre, a Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Vic o Ripoll, així com les massives detencions a la parròquia barcelonina de Santa Maria Mitjancera (1973) i a les Escolàpies de Sabadell (1974) i com les campanyes per l’amnistia, per la llengua catalana o reivindicant l’Estatut, van fer créixer el prestigi de l’Assemblea i van eixamplar la base de l’antifranquisme a Catalunya, amb manifestacions de suport i solidaritat que ampliaven els nuclis habituals opositors al règim. Quan va establir-se un sistema que reconeixia les llibertats democràtiques, els partits van considerar que la seva tasca era finida. El prestigi que assolí va permetre, quan Catalunya va iniciar la transició cap a la independència, recuperar el terme assemblea per fundar, des del seu exemple, l’Assemblea Nacional Catalana.

Lluís Duran

 

Fonts

Viquipèdia

Testimonis

Participa 

Comparteix a: