Després de la mort del general Franco (20 de novembre de 1975), quatre manifestacions van accelerar la lluita per la democràcia i l’autonomia, les de l’1 i el 8 de febrer de 1976, i les de l’11 de setembre de 1976 i 1977, que a més tenien un sentit de recuperació de la memòria nacional.

Quan el govern d’Adolfo Suárez començava a caminar, quan el president Tarradellas proposava la constitució d’una Assemblea Nacional Provisional —amb poc ressò per les forces majoritàries de l’oposició i amb el franquisme encara viu sense Franco— i quan encara era ben viu el record del trist 11 de setembre xilè en què el cop d’estat de Pinochet va posar fi al govern de la Unitat Popular i va matar president Allende, les forces democràtiques catalanes van voler celebrar la primera diada en llibertat.

Salvador Sánchez Terán, governador civil de Barcelona, va «enviar» la celebració fora de la capital catalana i va voler suprimir-li el caràcter nacional. Tot fou debades. El diari Avui destacava a la primera pàgina: «Tot Catalunya, present a Sant Boi.» A Sant Boi de Llobregat, lloc on reposen les despulles del darrer conseller en cap de la ciutat de Barcelona, Rafel Casanova, s’hi aplegaren 100.000 persones —segons la premsa. Hi intervingueren Miquel Roca, en representació del Consell de Forces Polítiques de Catalunya; Jordi Carbonell, en nom de l’Assemblea de Catalunya, i Octavi Saltor, en nom de les forces polítiques no vinculades a cap d’aquests dos moviments. Oriol Martorell va dirigir una gran coral que va cantar un himne tot just redescobert, Els Segadors.

Malgrat els intents de boicot de l’extrema dreta i la suspensió parcial de la retransmissió dels discursos des de les ones de Ràdio Barcelona, Miquel Roca va poder destacar, en una frase cèlebre, que el nacionalisme català era «de campanar per pujar a tocar-hi les campanes de la llibertat». Jordi Carbonell va destacar que la concentració a Sant Boi era «una victòria pública de la unitat de l’esperit democràtic i del profundíssim i irrenunciable sentiment nacional del nostre poble» i, adreçant-se als representants de les forces d’esquerra, amb nombrosa presència de població procedent d’altres llocs de l’Estat, afirmava: «Sou nous catalans perquè heu aportat una gran solidaritat.»

Barcelona començava a omplir els seus balcons de banderes quadribarrades. I la voluntat de Sant Boi, d’unitat democràtica i represa nacional d’un sol poble, es manifestà també a Girona, Manresa, Granollers o Reus.

Després del referèndum sobre la Llei de reforma política (15 de desembre de 1976) i de les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), durant la campanya «Volem l’Estatut», quan ja es negociava amb el govern de Suárez el retorn de Josep Tarradellas, el diari Avui anunciava: «Catalunya vol la Generalitat, ara. Un milió i mig de persones reclamaren les institucions en una de les manifestacions més grans del món.» En aquella ocasió es constatava que, després de trenta-vuit anys d’intent de liquidació de la cultura catalana i la catalanitat, «continuava viva la nostra consciència nacional». La «manifestació del milió» va aplegar un altre cop l’expressió vencedora de la unitat catalana, en una mobilització que va omplir el passeig de Gràcia. Des del 1936 mai no s’havien vist tantes banderes oriflames juntes. La ciutat de Barcelona, després de gairebé quatre dècades de repressió anticatalana, recuperava la catalanitat al carrer i de manera multitudinària. També hi hagué actes a Girona, Tarragona i Roda de Ter, però és la foto del passeig de Gràcia ple de gom a gom la que resta a la memòria col·lectiva.

 

Foto: Pérez de Rozas. Passeig de Gràcia, 11-09-1977. AFB.

 

El matí del dia 11 s’havia produït la manifestació a prop del Fossar de les Moreres. El dividit independentisme català del moment, amb prop de cinc sigles diferents, es concentrava amb els parlaments de Fèlix Cucurull i Jordi Carbonell, que remarcà «la nostra convicció irreductible de l’alliberament total, dels catalans com a nació i dels treballadors com a classe». Ultra la presència de l’aleshores minoritària bandera estelada en quatre versions diferents, s’hi manifestà la solidaritat basca, gallega, andalusa, irlandesa, gal·lesa i occitana, i l’expressió per primer cop d’un corrent del moviment d’afirmació nacional català, l’independentisme.

Lluís Duran

 

Viquipèdia

Participa

 

Comparteix a: