Quan hi vaig entrar a treballar, al principi del 1972, l’Institut Mental de la Santa Creu era la viva imatge dels manicomis que sortien a les pel·lícules de por: fosc, gris, brut, sòrdid… Quan vaig deixar-lo, tot havia canviat: si bé va durar poc temps, la imatge ja era d’un lloc mínimament agradable, habitable i amb malalts ben cuidats.

Què havia passat perquè en tan poc temps s’hagués passat de les minses bombetes a una llum normal; dels electroxocs a la teràpia; de les cures de son a l’acompanyament dels pacients; del menjar putrefacte a una dieta relativament normal; de les cel·les de càstig als tallers de pintura i fusta; de pacients que feia 20 anys no havien sortit de la institució a una integració social i fins i tot laboral?

Un seguit d’esdeveniments van fer donar un tomb a la institució i, de passada, van obrir les portes a una psiquiatria mèdica i més humana.

L’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona era un manicomi construït al final del segle xix en una finca de 50 hectàrees, en terrenys cedits per un benefactor anònim. Era un centre vinculat orgànicament a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i tenia places per a més de 700 malalts. L’edifici era immens: tenia dotze pavellons envoltats per uns terrenys de més de 100 hectàrees. Dins la propietat hi havia masies, terrenys agrícoles, pastures, etc.

Al principi dels anys setanta, l’Hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic i una ala sencera de la institució. Aleshores, la previsió d’enderrocar aquesta part va coincidir amb la crisi i el conflicte de l’Hospital Psiquiàtric d’Oviedo i amb el de les clíniques psiquiàtriques de l’Hospital Provincial de Madrid. Els metges i alguns ATS del Mental es van tancar en solidaritat amb els seus col·legues de Madrid i Oviedo. Durant el tancament, van prendre consciència del procés de destrucció a què es veia abocada la institució i van preparar una alternativa a l’enderrocament. Després de diverses negociacions, van aconseguir ser escoltats per l’Administració, que va donar allargs a l’enderrocament definitiu i va acceptar la contractació de més personal.

 

 

 

Els qui havien portat a terme les negociacions van poder seleccionar el personal nou sense condicions prèvies. La selecció es va fer amb uns criteris molt particulars: persones interessades en el món de la psiquiatria i més o menys vinculades als moviments esquerrans situats a l’esquerra del PSUC. Com que jo complia aquests requisits, vaig ser fàcilment seleccionada, juntament amb 60 persones més, per entrar-hi a treballar com a cuidadora.

A partir d’aquest moment, el govern de la institució va passar d’una estructura piramidal a un funcionament assembleari: els nouvinguts vam aturar l’enderrocament previst; vam desencadenar malalts; vam acabar amb el vell sistema d’explotació laboral dels interns, controlat per les religioses i els sanitaris; vam destruir notablement els ritmes quotidians institucionals, i vam obrir les portes del carrer a gairebé tots els malalts. Vam organitzar tallers i sortides, vam contenir les pràctiques més agressives i vam donar veu als pacients. Tot plegat, en una barreja d’ideologia antiautoritària i antirepressiva, de psiquiatria social, de comunitat terapèutica i d’antipsiquiatria.

Els resultats van ser força espectaculars i les lluites van ser nombroses i llargues, però les contradiccions internes entre els diferents estaments (psiquiatres, ATS, sanitaris i netejadors, cuidadors…) i entre els diferents corrents, tant psiquiàtrics com polítics, van desencadenar una gran quantitat de problemes que van portar a la fi de l’experiment. El gener del 1973 un grup de metges i cuidadores del sector més radical es van tancar durant 21 dies, fins que van ser acomiadats. De mica en mica, s’anava reorganitzant la institució i remedicalitzant la pràctica psiquiàtrica. En els anys vuitanta es van anar obrint nous dispensaris i es van traslladar els malalts més greus a altres institucions.

Finalment, el 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les portes. Avui només en resten tres pavellons, ocupats per la Seu del Districte i la Biblioteca de Nou Barris, que permeten apreciar la monumentalitat i la sobrietat que va caracteritzar l’obra, feta en un estil neoclàssic molt senzill.

D’aquella experiència van quedar molts records personals, polítics, ideològics i professionals, i unes pràctiques que, tot i que no van reeixir del tot, sí que van ajudar a fer avançar el món de la psiquiatria al nostre país.

Tal com diu el company de feina Josep Maria Comelles: «En aquest món, i àdhuc en contra de la lògica que imposava la lluita tàctica iniciada l’estiu del 72, era possible viure la utopia de l’alliberament, en la qual convergien no només la intensitat d’una experiència personal únicament reservada a alguns, sinó també la possibilitat aparentment real de dur a terme al costat d’aquest alliberament personal alguns dels ideals de la fraternitat revolucionària.» *

Rosa Cañadell

 

Fonts

  • COMELLES, Josep Maria, «La crisis de la psiquiatria española durante el tardofranquismo y la transición. El caso del Institut Mental de la Santa Creu (1971-1986)», Revista Asociación Española de Neuopsiquiatria, vol. 6, núm. 19, 1986.
  • Veure el vídeo sobre la història de l’Institut Mental de la Santa Creu, del Josep M. Comelles.

Viquipèdia

 

Participa

Comparteix a: