La vaga de la SEAT

El 18 d’octubre de 1971 els treballadors de la SEAT van ocupar la fàbrica de la Zona Franca per reivindicar la llibertat sindical i la readmissió dels acomiadats. La brutal intervenció de la policia va causar nombrosos ferits i detinguts, i el treballador Antonio Ruiz Villalba va ser ferit mortalment.

Aquell 18 d’octubre jo tenia 21 anys i encara no feia ni un mes que havia sortit en llibertat després d’estar sis mesos a la presó model i 20 dies sota tortura a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona, acusat de pertànyer a les Comissions Obreres. Jo mateix era un dels acomiadats de la SEAT pels quals en aquella mobilització es demanava la llibertat i la readmissió.

La SEAT, a la dècada dels setanta, amb 28.000 empleats, era la major concentració obrera, amb treballadors i treballadores vinguts d’arreu de l’Estat. Però malgrat els sistemes de control, les estructures jeràrquiques militaritzades, els filtres d’admissió del personal (recomanacions, antecedents…) i l’enorme repressió, la que havia de ser una empresa model del règim franquista es va situar a l’avantguarda de la lluita del moviment obrer per la llibertat.

 

Foto: Pérez de Rozas, Manifestació dels treballadors de la SEAT, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La dinàmica d’acció, repressió, mobilització i solidaritat va neutralitzar les pretensions de la dictadura d’aturar el moviment obrer. La repressió contra els quadres sindicals honestos i representatius va anar generant la conscienciació política.

Després de cada vaga, l’onada d’acomiadaments i detencions generava una immensa solidaritat sindical i ciutadana que va anar polititzant la plantilla de la SEAT, va fer sorgir noves fornades de companys i companyes disposats a ocupar el lloc dels acomiadats i va situar la readmissió com a reivindicació central de totes les lluites. Aquest objectiu es va assolir, ja en democràcia, i la SEAT va esdevenir la primera gran empresa en què es va poder negociar l’amnistia laboral.

Les lluites de la SEAT van comptar amb la solidaritat dels estudiants i dels veïns de barris com Bellvitge (l’Hospitalet), Sant Ildefons (Cornellà), la Zona Franca (Barcelona) i de ciutats com Santa Coloma, el Prat o Sant Boi, on vivia la majoria de la plantilla de l’empresa. De la mateixa manera, els treballadors de la SEAT van manifestar solidaritat amb la lluita dels estudiants, les vagues d’altres empreses o les vagues generals del Baix Llobregat, de Vitòria, de Ferrol i de més llocs.

Pels militants del moviment obrer, la conflictivitat laboral no era tan sols un instrument per millorar les condicions de vida dels treballadors i les treballadores, sinó que era també una de les poques formes relativament efectives de fer oposició política.

El desenvolupament dels conflictes va fer possible l’extensió de la politització antifranquista a sectors populars amplis i no es pot entendre la lluita contra la dictadura sense el paper decisiu que va tenir el moviment obrer.

Vint dies després de l’ocupació de la SEAT, el 7 de novembre de 1971, es va fundar  l’Assemblea de Catalunya, que va significar la confluència del moviment social i el moviment nacional democràtic en un únic procés de lluita per la democràcia. L’eslògan de l’Assemblea de Catalunya, que va esdevenir la síntesi de la reivindicació democràtica, era «Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia».

Carles Vallejo

 

+ Informació

Viquipèdia

Participa

 

Vols aportar un testimoni de lluites obreres d’aquest període? Posa’t en contacte amb nosaltres, via [email protected] o el formulari.

Comparteix a: