La campanya pel català a l’escola

L’ensenyament del català ha estat i continua essent un dels vectors de la recuperació i la consolidació de l’idioma com a llengua d’ús social. Es pot dir que el naixement d’Òmnium Cultural (1961) és un dels primers gestos explícits de promoció de l’ensenyament del català. Primer, gràcies als cursos de català que la institució oferia als locals. Després, gràcies a les campanyes de defensa de la llengua. Els cursos eren impulsats per persones del món de l’ensenyament que procuraven estendre de manera progressiva l’aprenentatge del català, pensant tant en els adults que no l’havien pogut aprendre a escriure com en les persones vingudes d’arreu d’Espanya. Van arribar als 10.000 alumnes.

El 1970, coincidint amb el debat sobre la Llei General d’Educació (LEC), es va reivindicar la inclusió de l’ensenyament del català a l’escola, que la llei en principi contemplava però que no s’havia concretat en res. Aquella campanya va desplegar una gran mobilització de suport a la llengua, i va comptar amb l’adhesió de més de 2.000 entitats del país.

El 1972 es va produir un fet de gran rellevància: Joaquim Arenas i Maria Lluïsa Coromines van impulsar un pla experimental d’ensenyament del català a Santa Coloma de Gramenet. S’hi van incorporar 4.500 alumnes. Aquella iniciativa va ser l’inici del model d’escola en català, que després Joaquim Arenas va promoure com a cap del Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat, recuperada entre el 1978 i el 2003.

 

 

Però la recuperació de la legitimitat de la llengua a les institucions no va ser fàcil, i hi ha dos fets que van produir canvis importants. El primer fou la campanya civil que tingué lloc el 1975 contra els regidors de l’Ajuntament de Barcelona detractors de l’ensenyament del català. Durant el plenari del 4 de març del 1975, en què es discutien els pressupostos municipals, el regidor Solé Padró va proposar finançar classes de català a les escoles de primària. Divuit regidors hi van votar en contra, la qual cosa féu que la proposta fos rebutjada. El ressò que va tenir aquella decisió a la premsa va fer néixer un moviment de protesta, protagonitzat per les associacions de veïns. L’Ajuntament va haver de rectificar la decisió.

Al llarg d’aquell període hi va haver un segon moment rellevant per a la llengua: fou el Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i la campanya que va promoure a favor del català com a llengua oficial. El Congrés va fer que milers de persones creguessin que la seva llengua podia tenir la mateixa dignitat i el mateix grau d’oficialitat que qualsevol altra, arreu dels Països Catalans. En plena transició, aquesta campanya va significar la possibilitat de normalitzar la llengua arreu del territori. Malgrat aquest primer pas ferm i decidit, la transició va ser un període ple d’entrebancs que va comportar, entre altres coses, una guerra bruta contra els que defensaven la llengua al País Valencià. Les conseqüències d’aquesta guerra encara les paguem ara.

Marta Rovira i Martínez

 

Font

  • “Quan l’Ajuntament de Barcelona va dir ‘no’ al català”, El País, 21/05/2016

Viquipèdia

Participa

 

Vols aportar un testimoni de lluites en aquest tema? Posa’t en contacte amb nosaltres, via [email protected] o el formulari.

 

Comparteix a: