La primavera de 1975, uns mesos abans de la mort del general Franco, l’anomenat col·lectiu de Professors No Numeraris (PNN) va dur a terme una vaga en què es reivindicaven una sèrie de millores laborals, però que també tenia una forta càrrega política i que va afectar pràcticament totes les universitats catalanes del moment. Encara recordo les assemblees a l’Aula Magna de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, a la plaça de la Universitat, en les quals es votava setmanalment si continuàvem la vaga o no.

Les solia presidir un professor de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona que pràcticament mai no deia res, però que semblava que tenia molt predicament entre els components de la mesa presidencial. Un dia vaig preguntar a un company de l’Autònoma qui era, i em va dir que es deia Narcís Serra, i que gràcies a ell s’havia aconseguit que La Vanguardia publiqués un editorial força favorable a les nostres tesis, tenint en compte els temps que corrien. El poder de Narcís Serra ja començava en aquella època, quan encara no era res més que un PNN.

Com que nosaltres pertanyíem a la Universitat de Barcelona i, a més, molts hi vivíem i fins i tot hi exercíem docència, molt aviat ens vam afegir de manera majoritària a la vaga, fins al punt que l’extensió o delegació de la Facultat de Lletres de Tarragona va quedar pràcticament paralitzada: només hi havia tres o quatre professors numeraris, els quals, bé per convicció, bé perquè no els quedava més remei, pràcticament també seguien la vaga.

Tot transcorria normalment, enmig de la «normalitat» que representa una vaga de força setmanes, però un dia vam rebre una trucada del director de la Delegació, el doctor Artur Juncosa, que era professor numerari de Filosofia, que ens va convocar a una reunió urgent a Tarragona. Arribats a la sala de professors de la Delegació, situada on avui hi ha la sala d’informàtica per als alumnes, ens va explicar que havia rebut una trucada del governador civil, que li feia saber que havíem de deixar la vaga perquè, en cas contrari, es veuria obligat a prendre represàlies. Davant d’aquesta notícia es va iniciar una forta discussió en la qual la majoria dels presents defensàvem la idea de continuar la vaga malgrat tot el que havia passat. En un moment determinat, algú, que malauradament no recordo, va proposar d’anar a veure el governador i explicar-li les nostres reivindicacions perquè així les conegués de primera mà.

 

 

L’assemblea, a pesar que alguns companys hi estaven en contra perquè pensaven que era contraproduent anar-lo a veure en aquelles circumstàncies, va decidir tirar endavant la iniciativa. Ràpidament es va nomenar una comissió de tres o quatre persones (hi recordo Luis Navarro, Josep Maria Sabaté i algú més), les quals, acompanyades del doctor Juncosa, aniríem a veure el governador. L’entrevista, contràriament al que temíem, va ser força cordial, i de seguida vam poder exposar les nostres reivindicacions laborals al senyor Aigé Pascual, el qual no només les va escoltar sinó que també les va comprendre. Aquest home, natural de Lleida, no responia gens a la imatge que en aquella època es podia tenir dels governadors civils: era cordial i, a més, traspuava bonhomia, amb un tarannà que podríem qualificar de patriarcal. Ens va fer saber que l’única cosa que el preocupava era «que els nois no muntessin aldarulls al carrer», però que a l’interior de l’edifici de la universitat féssim el que volguéssim. I, amb aquell to distès i franc que va anar prenent la reunió, ens va acabar dient que si algun dia els governadors fessin vaga per obtenir millores laborals i salarials ell també en faria.

Vam tornar immediatament a la facultat per explicar a l’assemblea el contingut de la reunió, cosa que òbviament va provocar una gran satisfacció. La vaga va continuar encara unes quantes setmanes, fins que en un determinat moment l’assemblea de Barcelona, sense que amb prou feines s’hagués obtingut cap resultat, va decidir desconvocar la vaga. Això va provocar una forta divisió i una gran tensió; divisions i tensions que anticipaven les que anys després es produirien en alguns partits polítics catalans. Però aquest és tot un altre tema…

Santiago Roquer Soler

 

Font

 

Comparteix a: