A Barcelona el detonant de les reivindicacions va ser l’encariment del rebut de l’aigua domèstica, que, entre 1990 i 1992, va augmentar un 20% en termes reals, descomptant la inflació. Els consumidors més habituals van experimentar un increment de la factura en pessetes del 40%. L’encariment sobtat de l’aigua va ser degut principalment al pes dels impostos dins del rebut total, que va passar a ser més gran. Per tant no va ser la tarifa que cobra la companyia subministradora el que va incrementar el cost de la factura de l’aigua, sinó més aviat els impostos afegits per les administracions que tenen competències en el cicle hidrològic: Generalitat de Catalunya, Entitat Metropolitana de Barcelona i Ajuntament de Barcelona…

Els actors de la guerra de l’aigua

Segons va dir Albert Recio (vicepresident de l’Associació de Veïns del barri de la Prosperitat), «la gent que s’apunta a la campanya és la gent més pobra del barri (molts jubilats). A la gent que té una mica de duros li fa vergonya o no està disposada a perdre el temps amb la campanya; fet que també es fa visible mirant la composició social de qui participa a les manifestacions».

El grup reivindicatiu més sòlid durant la campanya el formaven els veïns, que eren en total unes 80.000 famílies, les Associacions de Veïns (AV) de barri que els representaven i, per sobre d’aquestes associacions, la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC). Hi van participar 180 de les 560 associacions veïnals afiliades a la CONFAVC.

A mesura que el moviment va anar prosperant es va estrènyer cada cop més la relació amb grups ecologistes, amb els quals es van tractar temes de contaminació i preus progressistes. També va ser important la col·laboració amb gabinets jurídics d’assessorament.

Formes de manifestació ciutadana durant la guerra de l’aigua

Durant la guerra de l’aigua, les formes de mobilització van ser molt diverses. La primera estratègia que es va adoptar per donar ressò al rebuig de l’increment del preu del rebut de l’aigua va ser la recollida de signatures. Com que aquesta mesura no era suficient per pressionar l’administració perquè modifiqués la llei reguladora del rebut de l’aigua, la mesura següent va ser crear una plataforma que englobés tots els opositors, la Plataforma contra els abusos del rebut de l’aigua, la qual estava integrada per la Federació d’Associacions de Veïns (FAV), la Unió de Consumidors, els sindicats de Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors.

Una de les mesures de protesta més importants que es va adoptar va ser deixar de pagar el rebut de l’aigua: es va decidir que a partir d’aquell moment únicament es pagaria el consum d’aigua.

Les mobilitzacions ciutadanes, a escala de barris, es basaven fonamentalment en les convocatòries de reunions i assemblees explicatives que feien un seguiment de tot el llarg procés de la guerra de l’aigua.

Altres mesures van incloure talls de circulació, d’una manera simultània, en diferents municipis i barris de l’àrea metropolitana de Barcelona. A part, també es van adoptar altres estratègies, com la de manifestar-se a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (1/12/1992).

També es van fer assemblees a gran escala, com la que es va convocar al Palau d’Esports de Barcelona el 20 d’octubre del 1996, amb motiu del cinquè aniversari de la lluita, que va aplegar prop de 10.000 persones. Aquests actes multitudinaris, a més de tenir l’objectiu de pressionar l’administració per rebaixar el preu del rebut, cercaven augmentar el nombre de famílies que hi estaven en contra.

Localització del conflicte

Les protestes van començar a Bellvitge i Badia, però es van estendre pràcticament arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona. Inicialment les mobilitzacions ciutadanes estaven molt desconnectades entre si, però ràpidament es van coordinar.

El conflicte de l’aigua va arribar a afectar les comarques següents: el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Bages i el Garraf. Pel que fa al Barcelonès, els municipis amb més alt grau de participació van ser Santa Coloma de Gramenet (15%) i Badalona (17%). A Barcelona la participació també va ser molt important, però les mobilitzacions es van centrar en els barris més obrers, com Sant Andreu, etc.

Les reivindicacions van tenir lloc principalment al carrer, i concretament a les zones centrals de la ciutat de Barcelona: per la plaça de Sant Jaume i els voltants. També es van tallar carreteres significatives de l’àrea metropolitana.

Triunfo vecinal

En el otoño de 2002, el vicepresidente de la FAVB, Andrés Naya, publicaba en La Veu del Carrer un balance de la lucha recién terminada. Señalaba que la huelga fiscal supuso para las distintas administraciones públicas implicadas un recorte de unos 27 millones de euros en impuestos. En lugar de la deuda impagada de 37,67 millones de euros, aceptaron ingresar sólo 10,83 millones, es decir, un 28,7% del total. Según Naya, «la rebaja de impuestos es tan importante que muchas familias han recibido descuentos reales de entre el 50% y el 80%. Una amnistía encubierta y un triunfo vecinal, digan lo que digan las administraciones”.

 

Fonts

  • MORERA, Eva i PERXACS, Helena (2000). «El conflicte del rebut de l’aigua: el cas de Barcelona». A: Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, V, p. 253 (17 d’octubre de 2000) [ISSN 1138-9796]. Disponible aquí
  • SEMPERE, Joaquim (2004). «La guerra del recibo del agua: Una movilización popular atípica en el área metropolitana de Barcelona, 1992-2002». A: Revista Internacional de Sociología (RIS), 38 (tercera época), p. 169-187. Disponible aquí

 

Participa a la consulta

Comparteix a: