La Crida va néixer en un acte celebrat al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 18 de març del 1981, com a resposta al cop d’estat militar del 23 de febrer del 1981, que, en teoria, havia fracassat, però que a la pràctica va significar una aturada del procés de descentralització de l’Estat, amb lleis com la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico). Comença l’època de l’anomenat «café para todos», un intent clar de diluir les autonomies catalana i basca. Curiosament, un xic abans, el 25 de gener del 1981, havia aparegut el  «Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña» («Manifiesto de los 2.300»), signat, entre d’altres, per Federico Jiménez Losantos o Amando de Miguel. S’hi criticava la política lingüística, especialment en ensenyament, de l’incipient Generalitat de Catalunya, a la qual s’acusava de discriminar el castellà i d’insolidaritat amb Espanya.

La culminació d’aquesta primera etapa de la Crida va arribar amb l’acte «Som una nació», que va tenir lloc el 24 de juny del 1981 al Camp Nou i que va aplegar unes 100.000 persones. La Crida també va ser la principal promotora de la manifestació contra la LOAPA del dia 14 de març del 1982, amb més de 350.000 participants.
Durant la dècada dels 80, la Crida va continuar fent activitats en defensa dels drets personals, com, per exemple, la «Marxa Cívica Contra la Tortura», de desembre del 1984, contra una pràctica que, tal com indiquen els informes d’Amnistia Internacional dels anys 80, es continuava practicant a casa nostra. El 1986 un grup d’activistes van pintar de color de rosa una fragata dels EUA en protesta per l’actitud bèl·lica de la VI Flota americana a la Mediterrània. L’abril del 1990 van robar la bandera espanyola del Parlament de Catalunya com a protesta per la visita del príncep d’Espanya.

La reivindicació dels drets lingüístics dels catalans, sempre amb mètodes pacífics, es va convertir en l’eix central de l’activitat de la Crida. Es feren campanyes per a la normalització de la llengua  arreu del territori, però especialment en empreses públiques estatals, com Correus, Telefónica, RENFE, jutjats i grans empreses dedicades al comerç. Per exemple, l’abril del 1985 una vuitantena d’activistes ocuparen l’Estació de RENFE de Sants per tal de catalanitzar-ne els serveis: divuit membres foren detinguts i quatre, empresonats. A l’aeroport de Barcelona uns trenta membres de la Crida van fer volar 4.000 avions de paper amb les ales estampades amb el segell «En català!». Els antiavalots van acabar provocant diverses ferides als activistes, perquè l’agressió va ser desproporcionada i molt violenta. El 23 d’abril del 1987 dos militants van romandre penjats més de sis hores a la façana d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya de Barcelona, on van desplegar una pancarta a favor del català. El 23 d’abril del 1988 l’entitat va convocar una manifestació en reconeixement de l’oficialitat del català al Parlament Europeu…

Cal recordar que un grup terrorista, d’ideologia d’extrema dreta i espanyolista, Milícia Catalana, va col·locar una bomba al local nacional de la Crida, a Barcelona, el 27 d’agost del 1985.

La Crida va ser una autèntica pedrera d’activistes que, a mesura que van anar abandonant l’organització, van passar a formar part de partits o d’entitats que han tingut un paper inqüestionable en el procés cap a la llibertat d’aquest país: Àngel Colom, Xavier Bosch, Jordi Portabella, Tomeu Martí, Joan Manuel Tresserras, Carles Riera, Jordi Sànchez…

A causa dels canvis de context i de l’evolució política dels membres més actius, i abans que en baixés la presència pública i la capacitat d’incidència, la Crida es va dissoldre oficialment el 29 de juny del 1993, en un acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
La Plataforma per la Llengua i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua són dues organitzacions actuals que podríem considerar hereves d’aquella Crida dels anys 80.

Pere Mayans

Fonts

  • MONNÉ, E. i SELGA, L. (1991). Història de la Crida a la Solidaritat. Barcelona: La Campana.
  • PORQUET, Anna (2013). Canviar la realitat. Barcelona: Edicions del 1979.

 

Participa a la consulta

Comparteix a: