El moviment antinuclear a Catalunya

La gran majoria de la població catalana va poder conèixer l’existència del moviment antinuclear a partir de les grans manifestacions que organitzà a Barcelona (l’abril i el juny del 1979) el Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC), creat el 1977. En aquelles convocatòries —a les quals se sumaren grups ecologistes, socials i polítics diversos—, hi participaren més de 100.000 persones.

Però abans, i si tenim en compte que el projecte de nuclearitzar Catalunya inicialment amb set reactors —vora l’Ebre i el mar— arrenca de 1970, cal fer honor als primers que s’hi oposaren, sense tenir gaire idea del que suposava la presència nuclear al seu territori: foren ciutadans de les comarques directament afectades, la Ribera d’Ebre (Ascó) i el Baix Ebre (Vandellòs). Aquests, que formaven part de grups relacionats amb les associacions veïnals, els consells parroquials i les confraries de pescadors, prèviament assessorats per professionals de l’enginyeria, l’economia, la biologia, la geografia i el periodisme polític (com Pedro Costa Morata, Mario Gaviria, José Allende i Santiago Vilanova), van emprendre una lluita llarga i extenuant contra les elèctriques implicades en el procés nuclear, les grans d’aquell moment: Fecsa, Enher i Hidroelèctrica de Cataluña, sobretot, amb perfecta sintonia amb els ministeris dels últims anys del franquisme.

 

 

El nucli popular inicial a Ascó fou format per Joan Carranza (alcalde entre el 1979 i el 1983); el rector del poble, mossèn Miquel Redorat; el pagès, cronista i historiador Carmel Biarnés, i els agricultors Ramon Tarragó i Antoni Ribes, als quals s’afegiren, per solidaritat intercomarcal, gent de l’Ametlla de Mar —on Fecsa també tenia previst instal·lar dos reactors més, el 1974—, com Enric i Joan Rebull (pare i fill), Jordi Samarra i dones coratjoses —que assaltaren i despullaren el representant legal de Fecsa—, com Mercè Llorens, Maria Cinta Benaiges i Agustina Rebull. També s’hi sumà un grup de sacerdots, entre els quals hi havia Joan Masip, provinent del Priorat, i Josep M. Sáez, de Miravet, a més dels citats mossens Miquel Redorat i Joan Rebull.

Des del 1974 fins al 1983, quan es posà en marxa el primer grup de la nuclear a Ascó, van ser anys intensíssims, d’una èpica popular d’alt voltatge, en què intervingueren, igualment, sindicalistes destacats d’Unió de Pagesos (creada, justament, el 1974), experts de diversos col·legis professionals (biòlegs, enginyers, economistes, entre els quals hi havia Antoni i Joan Martínez Alier, Rafael Villar, Blai Espinet, Josep Puig, Joaquim Coromines, etc.), militants polítics de l’esquerra radical (pacifistes, ecologistes, grups de defensa del territori, etc.) i, des de la premsa de Barcelona, l’anomenat Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya, fundat el febrer del 1977 per Santiago Vilanova, Xavier Garcia, Jaume Reixac i Josep Català.

La mort de Franco (novembre del 1975), l’obertura de la transició política, la reaparició dels partits polítics i la redacció de la Constitució i l’Estatut (1977-1979) van incrementar encara més la pressió social per aturar el projecte de nuclearització, que era vist per bona part de la població com la puntilla que la vella oligarquia espanyola, vencedora de la Guerra Civil, i sectors influents de la burgesia industrial i bancària catalana clavaven en aquestes terres agràries, antics escenaris de la Batalla de l’Ebre, el 1938.

 

Xavier Garcia

 

Participa a la consulta

Testimonis

Comparteix a: