Després de les Jornades Catalanes de la Dona, el 1976, comencen realment les mobilitzacions, manifestacions i accions reivindicatives pels drets de les dones. Així, s’aconsegueix dur a terme, el 1978, la trobada de vocalies de dones a Barcelona, la creació de la Secretaria de la Dona de la CONC, la retirada de les monges de les presons de dones i la despenalització de l’adulteri i l’amistançament i dels anticonceptius. A més, la Constitució espanyola, rebutjada pel moviment feminista, estipula la igualtat entre dones i homes.

L’any 1979 continua la lluita i la Coordinadora Feminista recull més de 1.500 signatures en 72 hores amb la declaració «Jo també he avortat», en suport a les dones que eren jutjades i condemnades per haver-ho fet. L’any següent, l’Estatut dels treballadors estableix el principi d’igualtat de dones i homes en totes les qüestions laborals, però hi ha lluites concretes importants, com la del col·lectiu Mujeres de Nerva en lucha, que resisteix contra el tancament i els acomiadaments. Per una altra banda, s’estableix la pàtria potestat comuna de la mare i el pare, però no és fins al 1981 que s’aprova la Llei del divorci al Congrés dels Diputats.

Durant els anys següents, les lluites es concentren en el dret a l’avortament (manifestacions multitudinàries, avortaments clandestins) i contra les agressions a les dones. L’any 1982 s’obre un altre front de lluita amb les accions feministes de DOAN (Dones Antimilitaristes) contra el perill nuclear al camp de Greenham Common (Anglaterra), i el 1985 s’organitza el Tren de dones per la pau i l’acampada de dones a Tortosa contra l’obertura d’una acadèmia militar femenina. El mateix any, el moviment feminista participa en el referèndum contra la permanència a l’OTAN.


Un àmbit en què el moviment feminista fa molts anys que lluita és el de la coeducació, i el nucli impulsor de l’Assemblea de Dones de l’Ensenyament comença a reunir-se el 1986.

Arriba l’any 1987 i el moviment feminista decideix, en una assemblea, ocupar un espai municipal buit del carrer de Fonthonrada, al barri del Poble-sec, per forçar la negociació d’un local amb el govern municipal. També un grup de feministes organitzades va segrestar un bus per reivindicar la necessitat d’un espai propi. L’ocupació fou un èxit i es va aconseguir l’objectiu, que donà lloc a Ca la dona, espai inaugurat l’any 1988 a la Gran Via, 549.
L’any 1990, la voluntat i la força de les feministes en el camp de la cultura fa que es dugui a terme a Barcelona la IV Fira Internacional del Llibre Feminista a les Drassanes, amb editorials, conferències, debats i exposicions.

També a escala internacional, va ser molt important la participació de les feministes catalanes a la IV Cimera de l’ONU sobre les Dones a Beijing.
I la fita més important a casa nostra fou la celebració, l’any 1996, de les jornades «Vint anys de Feminisme a Catalunya», que, una vegada més, reuniren milers de dones i posaren en evidència la pluralitat i la diversitat del feminisme, i serviren per impulsar el moviment de dones cap al futur.
Com a conseqüència d’aquesta trobada, l’any següent es va posar en marxa la Xarxa Feminista, per poder mantenir la connexió entre grups de dones d’arreu de Catalunya i de més bandes.

Mercè Otero

 

Participa a la consulta

Comparteix a: