Col·lectiu d’Escoles Per a l’Escola Pública Catalana (CEPEPC)

Els canvis polítics de la fi de la dictadura van motivar la lluita per la reforma del sistema educatiu. Calia construir una nova escola pública catalana, democràtica i de qualitat a l’abast de tots els ciutadans, en un context de renovació pedagògica i catalanització de l’escola estatal.

Per lluitar per aquests objectius, el desembre del 1978 es constituïa legalment el Col·lectiu d’Escoles Per a l’Escola Pública Catalana (CEPEPC). El moviment va tenir força gràcies a la participació activa de tothom: famílies, alumnes, docents i treballadors no docents. Alguns dels principis pels quals lluitava el Col·lectiu definien el tipus d’escola que es volia. S’entenia l’ensenyament com un servei públic, i per tant havia de ser gratuït a tots els nivells. L’escola havia d’estar arrelada a la realitat nacional catalana, amb cultura i llengua pròpies, fet que volia dir que el català havia de ser el vehicle d’aprenentatge. També era important que els centres tinguessin una gestió democràtica compartida entre mestres, pares, treballadors no docents i alumnes. L’escola havia de permetre el pluralisme ideològic i la llibertat d’ensenyament, respectant sempre l’evolució del nen en el sentit de no imposar. La relació entre mestre i aula podia marcar la qualitat pedagògica, per tant, per a cada nivell d’ensenyament s’havien de fixar uns mòduls estructurals per garantir també aquesta qualitat. I, per descomptat, es reclamava la necessitat d’una reforma educativa.

El mes de juny del 1979, el CEPEPC demanava formalment a la Generalitat provisional la integració dels seus centres a la xarxa d’escoles públiques. El 2 de desembre, quan encara no hi havia cap resposta del conseller, més de 25.000 persones s’aplegaren a Granollers en el primer gran acte del CEPEPC per donar suport a la petició a la Generalitat. La convocatòria va ser un èxit, amb nens, mestres, famílies i molts altres ciutadans interessats en l’escola pública vinguts d’arreu de Catalunya, i també del País Valencià i del País Basc. Més d’una trentena d’entitats, institucions i partits polítics van donar suport a aquesta diada. Al matí, s’organitzaren tot un seguit d’activitats festives, amb tallers, cinema, teatre, sardanes, castellers i cercaviles, i a la tarda hi hagué dos actes centrals en els pavellons de la zona esportiva, amb els parlaments de la diada i recitals de cançons adreçades als nens. Hi van participar artistes com Ovidi Montllor, Xesco Boix, Marina Rossell, Pere Tàpies, Celdoni Fonoll i Quintí Cabrera. L’objectiu de la mobilització era demanar una bona escola pública per a tots els nens de Catalunya. […]

 

 

El mes de gener del 1981, la Generalitat ja era responsable de la política educativa de Catalunya, però s’encenien novament les alarmes pel català. El Decret de l’EGB, del 9 de gener, fixava 4 hores setmanals de castellà a les escoles. Hi havia una certa preocupació pel silenci de la Conselleria davant aquest fet, i l’ús del terme bilingüisme per part del govern de Catalunya feia que la seva posició no es veiés gaire clara.

Amb aquesta situació, un any després, el mes de juny del 1982, es promogué una concentració i una recollida de signatures al Parc de la Ciutadella, on més de 6.000 persones reclamaren una resposta de la Generalitat. Com a conseqüència de tot això, poc després el PSC presentava una Proposició no de llei al Parlament sobre la integració de les escoles del CEPEPC a la xarxa d’escoles públiques, i començava un llarg període de debat sobre la qüestió. Més endavant, per primera vegada, es confirmà la voluntat política de la Generalitat quan l’Ateneu de Sant Just Desvern s’integrà de manera provisional a la xarxa d’escoles públiques, per evitar que desaparegués. Finalment, l’aparell començava a funcionar.

Després dels primers anys del traspàs d’Ensenyament a la Generalitat, es va debatre i aprovar amb la participació de tots els partits polítics la Llei 14/1983, coneguda com la Llei del CEPEPC. Aquesta havia de permetre que les escoles privades de Catalunya “de reconeguda catalanització i renovació pedagògica” que ho desitgessin, poguessin demanar d’integrar-se a la xarxa d’escoles públiques. El projecte era molt tècnic i hi mancava una millora global de l’escola pública, però era una fita. A més es mantindrien els equips de mestres i es garantiria la continuïtat de les línies pedagògiques.
El gener del 1984, 105 escoles demanaren la integració a la xarxa (d’aquestes, 70 eren del CEPEPC). Però el mes de setembre, després de 5 anys de demanar-ho, només hi havia quatre centres integrats i pendents encara de signar els convenis. A partir d’aquí, la lluita per la transformació de tot l’ensenyament va anar més lligada als esforços des de fora i des de dins de la mateixa escola pública.

Començava un llarg període de mobilitzacions reivindicatives en defensa de l’escola pública i la seva qualitat. El moviment va unir mestres i famílies de l’ensenyament públic i un ventall representatiu de forces sindicals, associacions de pares, moviments de renovació pedagògica, escoles i estudiants.

Font

  • ESPINET, Elena, Història del CEPEPC, Rosa Sensat, 2013

Altres lluites

Viquipèdia

 

Participa a la consulta

Comparteix a: