La fi de la llarga nit del franquisme, amb tots els atacs soferts en drets i llibertats personals, socials i nacionals, obligava la societat catalana a afrontar moltes urgències: la transició democràtica, les primeres eleccions, la recuperació de les lluites socials i sindicals, etc.
Malgrat tot, Catalunya no va mirar només cap endins sinó també cap enfora. I, així, la solidaritat, els drets humans i la pau van estar ben presents en les mobilitzacions d’aquest període.

L’objecció de consciència, iniciada en ple franquisme amb gent pionera com, entre d’altres, Pepe Beúnza, va implosionar en aquests anys. Molta gent jove va voler expressar el seu rebuig al militarisme i a la guerra negant-se a fer el servei militar. En part gràcies a aquests pioners, la Constitució del 1978 va reconèixer el dret a l’objecció de consciència, fet que encara va facilitar més el creixement del nombre d’objectors. A principi dels 90 va aparèixer la insubmissió, una nova estratègia que rebutjava a la vegada la mili i la prestació social substitutòria. Al final dels 90, les xifres d’objectors i insubmisos van superar la dels joves que feien el servei militar, una situació que no es donava a cap altre país europeu. Finalment, el 1996, fruit d’anys de lluita i de sacrifici personal de molts joves, es decretava la fi del servei militar obligatori.

La militarització, però, va més enllà: per això campanyes com la de l’objecció fiscal recordaven que mitjançant els impostos els ciutadans financen l’exèrcit. I la campanya «Escoles objectores» va impulsar que centenars d’escoles rebutgessin de participar en els plans que el Ministeri de Defensa volia imposar. I, encara, entre el final dels 90 i l’inici del segle XXI milers de científics van oposar-se a la militarització de la recerca científica.

 

 

També va ser molt significativa la gran mobilització popular contra l’OTAN. La demanda d’un referèndum, primer, i la mobilització en defensa del no (en un ampli moviment que va fer aflorar nombrosos col·lectius, entitats i plataformes arreu del país), després, van tenir molt d’impacte. El març del 1986, tot i la postura favorable de les principals forces polítiques, el Govern i els mitjans de comunicació, Catalunya va votar en contra de la permanència a l’OTAN.

La solidaritat internacional contra la injustícia i la pobresa, contra les guerres i a favor de la pau i els drets humans ha estat molt present en la societat catalana. Anys de projectes de cooperació amb Amèrica Llatina i Àfrica, grans mobilitzacions contra la guerra a Bòsnia o la primera guerra a l’Iraq i diverses iniciatives solidàries amb Ruanda, Palestina, Txetxènia o Algèria demostren aquesta sensibilitat internacionalista de la societat catalana.

Sense cap data especial però amb un llarg treball tenaç, constant i de fons durant aquells anys, cal destacar moltes iniciatives i accions de sensibilització a favor de la cultura de pau. Especialment, la important tasca d’educació per la pau feta des de molts centres d’ensenyament, per exemple al voltant de la celebració del DENIP, o la tasca dels moviments d’educació en el lleure.

Jordi Armadans

 

 

Fonts

 

Participa en la consulta

Comparteix a: