Malgrat la mala premsa que ha tingut i encara té sovint, paga la pena recordar que el moviment social d’ocupacions ha estat un dels moviments socials alternatius més arrelats, enxarxats i potents que ha tingut el país en les darreres dècades. Per molts –les cent entitats socials, veïnals i sindicals que el 1996 demanaven la seva despenalització– ha estat una lluita compartida que mereix algunes consideracions retrospectives. La primera i primordial: que el moviment obria el debat de bat a bat i posava en el centre la recuperació dels usos socials de les propietats buides, desolades i abandonades quan arrencava el tsunami especulatiu i el boom immobiliari que hem patit. Cal recordar-ho: entre 1997 i 2017 els salaris han pujat un 51 %, però el preu de l’habitatge un 287 %. Contra aquella contradicció, tot just quan s’encetava l’era de la precarietat que encara dura, és contra la qual s’alçaven els i les okupes.

La segona consideració és sobre el silenci i la propaganda, que sempre passen factura. Perquè la memòria –si no es llaura– es perd. I cal rescabalar-la: el moviment okupa va néixer fa més de trenta anys, el llunyà 1984, i va ser un anticipat precursor de la denúncia de les dinàmiques especulatives salvatges contra el dret fonamental a l’habitatge. Avui tots constatem el paisatge devastat per la crisi immobiliària: fa trenta anys eren pocs els qui s’hi oposaven, i eren els okupes, amb la seva vella consigna, els qui alçaven la veu: “Gent sense casa, casa sense gent, com s’entén?”. Avui, maldestre esquema postcrisi, tenim encara 500.000 pisos buits al nostre país. N’aprenem res, d’això?

Concorre la tercera reflexió, ben poc banal en els temps que corren: sota l’aznaritat”, es va decretar una guerra borda i sorda a l’okupa. Estigmatitzat –el “radical criminal”, que diria Manuel Delgado–, demonitzat, perseguit i planificadament violentat. Algunes metàfores de com es construeix l’oblit selectiu són encara vigents: tots recordem el desallotjament disruptiu i els enfrontaments a la Via Laietana el 1996 arran del desallotjament del Cinema Princesa. Un mes després, amb la cobertura del moviment veïnal, Lluís Llach omplia el Born en contra de l’operatiu desfermat per la delegada del Govern, puny de ferro i guant d’espart, Júlia Garcia Valdecasas. Pocs recordaran, però, el més bèstia: el 2001, l’Audiència Provincial sentenciava que el desallotjament havia estat il·legítim, il·legal i antijurídic, qualificant-ho com a “funcionament anormal dels serveis públics”.

 

 

Es reconstrueix sempre des de les cendres, des de les runes, des dels dubtes. En la memòria mai desallotjada, queda una cartografia silenciada de l’okupació, un mapa invisible de l’autogestió arreu de l’àrea metropolitana i unes xarxes de solidaritat i suport mutu que encara perduren en la nostra generació. Espais buits recuperats a la pastura dels erms de la febre del ciment: el cinema Princesa, Can Vies, la Kasa de la Muntanya, Les Naus, l’Hamsa, el Palomar de Sant Andreu, Can Masdeu, el KOP Alta Tensió, Els Químics… Noms concrets de centenars d’espais recuperats on els més joves van trobar un espai on reunir-se, compartir i implicar-se: on vam aprendre a comprometre’ns i a entendre que no hi ha mai més lluita pel futur que el present estricte.

Sempre que el critiquen amb tots els tòpics típics, esmenten un mirall simptomàtic: el pla del Casal de Joves per a la Vila de Gràcia el va prometre i aprovar l’Ajuntament el llunyà 1991, en un context municipal on la “participació juvenil” estava partiditzada del tot, monitoritzada a pams i controlada arreu. Aquell Casal, però, no es va obrir fins a l’any 2011: van preferir posar un pàrquing. En l’interludi de vint anys de no-res, les assemblees de joves i de barri van decidir no esperar i obrir, okupant-los, desenes de centres socials autogestionats al barri. El que no feia el poder –incomplint el que aprovava– ho feia la gent amb les pròpies mans i el propi esforç: Les Naus, el Casal Ovidi Montllor –quan ningú no el recordava– o el Casal Popular.

Dit d’altra manera, més planera i més viscuda: hi ha una altra història de l’okupació lluny dels clixés policials, de les criminalitzacions mediàtiques i dels relats oficials. Per centenars de joves, milers segurament, conèixer l’okupació –que anava sempre de la mà de la insubmissió, del feminisme autònom, de l’ecologisme social, de la solidaritat amb el zapatisme, de la cultura popular i de base– va ser tota una escola d’autogestió, assemblea i autoorganització. De desobediència i lluita per la llibertat i contra la injustícia i les desigualtats. En fi, que, paradoxalment, sense aquella bona escola amb tanta mala premsa, res seria el mateix ni nosaltres ja els mateixos. Ni compartiríem encara i ensems –avui, ara i aquí– tantes esperances. Ensems: que vol dir juntament i alhora.

 

David Fernández

 

Participa a la consulta

 

 

Comparteix a: