El desembre del 1994, diversos col·lectius, associacions, sindicats, estudiants i persones individuals vam decidir plantar les tendes al mig de la Diagonal de Barcelona per reivindicar que els països més rics destinessin el 0,7% del PIB a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament.

Això es va fer després d’haver recollit més de 100.000 signatures en el marc de la campanya estatal que reivindicava posar fi a l’incompliment la resolució 2626 de l’assemblea general de l’ONU del 1970. Aquella lluita també demanava que les empreses privades hi destinessin el 0,3%, per sumar un total de l’1%.

Es va desencadenar un gran moviment solidari que va unir milers de ciutadans per fer un món millor. Durant un mes i mig, es van fer assemblees diàries, xerrades sobre les diferències entre el Nord i el Sud, i es van organitzar nombrosos tallers sobre el Tercer Món i el Quart. Va ser una iniciativa de base i de coordinació horitzontal per denunciar la pobresa i l’exclusió social, i va promoure un creixement de la implicació de molts joves amb les ONG i els moviments socials. Recordo la germanor que es va crear durant aquelles setmanes d’acampada, similar als fets del 15-M.

En aquell moment, la meva tasca a la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) era de responsable de Pau i Solidaritat. Vam impulsar que totes les federacions i unions comarcals disposessin d’una persona responsable d’aquests temes i que ens impliquéssim en la lluita unitària de l’acampada predicant amb l’exemple, fent que tots els organismes sindicals aportéssim el 0,7% del pressupost a la cooperació per al desenvolupament. Amb projectes socials i laborals que rebíem d’organitzacions de països fonamentalment del Magrib i l’Amèrica Llatina, vam recollir diners per a projectes a Guatemala, Nicaragua, Cuba, etc., i vam fer molts tallers de sensibilització entre el moviment obrer.

La lluita va donar fruit i vam aconseguir que tots els grups parlamentaris del Parlament aportessin el 0,7% dels pressupostos a entitats de la Federació Catalana d’ONG.

Foto: Jordi Muñoz Fradejas

El creixement de les partides autonòmiques i dels ajuntaments va ser exponencial. No vam poder aconseguir que es destinés el mateix per part de les empreses, que volien fer les seves pròpies fundacions i projectes, per desgravar i per imatge. A Telefònica, on jo treballava, no vam aconseguir que els treballadors que volíem destinar a través de la nòmina el 0,7% del salari als projectes ho poguéssim fer, i van crear el seu aparell propi, amb les seves ONG neutres amb el sistema capitalista. Aquest sistema era i és l’origen de l’empobriment de molts països, amb unes relacions comercials imperials imposades.

Entre les trampes més habituals de les administracions, comptaven com a part del percentatge per a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) el destinat al comerç obligat amb empreses del nostre país. Avui no es compleix el 0,7% del PIB, ni a l’Estat espanyol ni al Parlament català, i encara menys després de les retallades amb el deute il·legítim que ens imposen. Però és cert que, a Catalunya, a partir d’aquella acampada, centenars de joves hem fet voluntariat a molts països, sobretot a l’Amèrica Llatina, i continuem implicats en la solidaritat internacionalista, difonent uns valors contraris a l’egoisme individualista i consumista. És una lluita que han de continuar les generacions futures.

Josep Bel

 

Participa a la consulta

Comparteix a: