La vaga general del 14D

La raó directa de la vaga general de 24 hores convocada per CCOO i l’UGT el dimecres 14 de desembre, va ser l’entestament del govern de Felipe González d’aprovar fos com fos el seu Pla d’Ocupació Juvenil, de la mà del qual havia de fer acte de presència una nova subclasse social, el precariat, és a dir, aquesta massa de joves amb feines mal pagades i inestables que avui coneixem.

Però eren més coses. Era l’expressió d’una manera específicament espanyola i “socialista” d’incorporar-se a la modernització neoliberal, que havia arrencat amb els Pactes de la Moncloa i que havia demostrat els seus estralls en les grans dinàmiques de reconversió industrial que va implicar el tancament de desenes de fàbriques, mines i drassanes, i l’acomiadament de milers de treballadors, amb conflictes tan durs com els que havien conegut o coneixerien Cartagena, Gijón, Bilbao, Reinosa, Sagunt o Cadis.

Hi havia raons per provar l’instrument suprem de lluita obrera, de valor quasi mític, car representa l’expressió de la capacitat dels treballadors en lluita per aturar no sols el seu lloc de feina o una determinada ciutat o comarca, sinó la totalitat d’un país. S’havien convocat altres vagues, la primera segurament la impulsada pels obrers tèxtils a Catalunya el 1855, però en aquesta els sindicats havien posat tot l’esforç per garantir l’èxit absolut, és a dir, el col·lapse total a tots i cadascun dels indrets de l’Estat espanyol, el que ja quasi s’havia aconseguit amb l’aturada general del 1985, en la qual no va participar la UGT.

El 14 de desembre de 1988, a la mitjanit, TVE va enfosquir, els torns nocturns de les empreses van aturar la feina i els serveis públics van deixar de funcionar. A mesura que els pobles i les ciutats es despertaven era més obvi que la convocatòria era ja un èxit: semblava un dia de festa. O més que de festa, perquè no circulaven autobusos i els quioscos estaven tancats.

Foto: J.M.Perez Molinos / Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

Cada militant sindical sabia què havia de fer aquell matí. Jo ja feia classe a la Universitat de Barcelona i sabia que hi hauria un piquet davant de la facultat, a Pedralbes, però vaig decidir sumar-me als meus antics companys de banca i fer un cop de mà als que havien assumit la tasca de garantir l’acompliment de la vaga en un lloc tan estratègic com el centre de Barcelona. Tenia raons sentimentals per triar aquell “front”, però també pesava –siguem sincers– que el Passeig de Gràcia estava bastant més a prop de casa que la Zona Universitària, sobretot considerant que s’havia d’anar-hi a peu.

Recordo que vaig trobar-me amb un estudiant i amic, Félix Perales, que treballava a Banca Catalana. Va ser divertit perquè durant una bona estona vam estar fent una mena de “minipiquet” braç a braç. Vam aconseguir que tanquessin un grapat de botigues sense fer absolutament res que no fos passejar-nos per davant. No sé què els haurien explicat als empleats sobre els piquets, però tan sols deixant-nos veure amb els adhesius de vaguistes i aturant-nos a mirar si treballaven o no, immediatament abaixaven les persianes. Juro que ni els vam adreçar la paraula i, per descomptat, res que semblés una amenaça o una coacció.

On sí que vam explicar de què anava la vaga va ser al Bulevard Rosa. Anàvem de botiga en botiga fent-los partícips dels motius de la vaga i convidant-los gentilment a tancar. Recordo que l’endemà a El País Joan Barril va referir-se a nosaltres dient que érem un piquet que actuava amb “modals d’Oxford” i remarcant que, tot i això, la clau del nostre èxit ragué probablement amb el piquet d’obrers de la Cross que ens seguia a uns metres amb un estil diguem-ne més “abrupte”.
Va ser una experiència extraordinària. La classe obrera organitzada havia assolit un èxit indiscutible i ho havia fet sense pràcticament cap incident violent. Havíem demostrat de qui són, a l’hora de les veritats històriques, els carrers.

D’aquella jornada, se’n deriven dues lliçons. Una és històrica i il·lustra el poder de les masses, és a dir, de la fracció mobilitzada de la classe obrera i del poble. L’altra és tècnica i ens parla d’aquesta eina suprema de la mobilització social que és la vaga general política. I el tema ens interessa perquè s’acosten moments d’una intensitat i d’una efervescència extraordinàries. Davant de certes agressions haurem de pensar quins són, com a poble, els nostres recursos d’última instància.
O és que no recordem el que va dir Oriol Junqueras a Brussel·les, el novembre del 2013, en una conferència sobre el dret a decidir al Parlament Europeu: “Si hem tret dos milions de persones al carrer… Qui diu que no podríem aturar l’economia catalana durant una setmana?”. Per afegir tot seguit: “Nosaltres també tenim els nostres instruments”.


Manuel Delgado

 

Participa a la consulta

Comparteix a: