El dret d’escollir. Reflexions sobre les conseqüències de l’aprovació del matrimoni igualitari a l’Estat espanyol.

Les societats avancen quan passen coses que ofereixen oportunitats de canviar i de millorar la vida de les persones. La majoria d’aquests canvis positius són conseqüència de la pressió popular i de la valentia de persones que afronten el risc de reivindicar-se.

El 30 de juny del 2005, a l’Estat espanyol culminava un procés de lluita col·lectiva que ens convertia en una societat millor, més justa i més tolerant. L’aprovació del matrimoni igualitari, aquell 30 de juny a les corts espanyoles, ens donava a tots els ciutadans una nova oportunitat, l’oportunitat de ser més lliures.

No van faltar les crítiques d’alguns sectors dins el mateix col·lectiu LGTBIQ, la majoria de les quals centrades en la idea que aquesta llei ens assimila més al model heteropatriarcal, en què el nucli de la convivència rau en una institució tan antiga com el matrimoni. En definitiva, des d’alguns sectors, aquesta llei va ser vista com un mecanisme d’absorció d’un model familiar tancat i opressor. I, de fet, aquesta crítica té fonaments inqüestionables: qualsevol parella homosexual que vulgui tenir fills ha de casar-se per aconseguir el llibre de família i estalviar-se un procés d’adopció de només una de les parts. Això és terriblement injust, i marca un dels forats negres d’aquesta llei.

Qualsevol parella heterosexual pot aconseguir el llibre de família sense passar pel matrimoni, en el mateix moment en què s’inscriuen els fills al registre civil. Ni la societat ni les lleis no qüestionen que aquests nens siguin d’aquesta parella heterosexual, i ningú no els obliga a casar-se.

Això, en el cas de les parelles homosexuals, és impossible. Per obtenir el llibre de família, abans hem d’haver passat pel matrimoni. Tenint en compte aquesta desigualtat, és evident que la llei espanyola del matrimoni igualitari té llums i ombres sobre les quals cal reflexionar, però també és inqüestionable que ha tingut conseqüències molt positives per a la vida de moltes persones.

En primer lloc, perquè ha col·locat al mapa les parelles homosexuals i ens ha donat existència i cobertura legal. Sense aquesta llei, les persones homosexuals no existíem legalment en la vida de les nostres parelles ni en la dels nostres fills i filles. Aquesta llei ha estat un motor inqüestionable per a la visibilitat del fet homosexual. A més, ha generat apoderament per a moltíssima gent que, fins aleshores, vivia la seva afectivitat en la més absoluta intimitat, i no sempre per voluntat pròpia.

En segon lloc, perquè ens posa damunt la taula la possibilitat d’escollir quin model de convivència familiar volem. Sense negar que el matrimoni és una institució antiga i sobredimensionada, aquesta llei ens ha donat el dret de decidir si el volem o no per al nostre model de família. I aquesta és la clau que ho canvia tot.

Des del 2005, la decisió la prenem nosaltres, ningú no ens impedeix fer-ho. Podem observar el fet de casar-se com una qüestió estrictament burocràtica (de fet, un matrimoni no deixa de ser un contracte en què dues parts interessades signen un acord), però, per a moltes persones homosexuals, casar-se és també un acte d’apoderament i afirmació de la nostra existència individual i col·lectiva, i aquest és un motiu poderós de celebració i de victòria que mai no hauríem de perdre de vista.

 

 

 

Maria Casas Codina
Professora d’art i comunicació audiovisual

 

 

 

Participa a la consulta

Comparteix a: