La mobilització contra el Banc Mundial (BM) a Barcelona, el juny del 2001, va ser un pas important per impulsar els moviments socials a Catalunya, amb repercussions indirectes que podríem identificar fins i tot avui.

Recordem l’època: l’auge del moviment mal anomenat antiglobalització —seria més exacte dir altermundialista o, per a molta gent implicada, simplement anticapitalista. Aquest moviment va prendre impuls en les protestes contra la cimera de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle, a final de novembre de 1999. Lluny dels titulars, en aquells mesos ja es preparava a Catalunya la consulta social contra el deute extern, en què mig milió de persones a casa nostra es van declarar a favor de l’abolició dels deutes dels països pobres a l’Estat espanyol. La celebració de la consulta, el març del 2000, gràcies a una impressionant mobilització popular, va donar llum a una xarxa potent d’activistes antiglobalització, o com s’hagin de dir.

Així que, des de Barcelona, vam enviar autocars plens d’activistes (joves i no tan joves) a la cimera del BM i l’FMI a Praga, el setembre del 2000, i a la cimera de la UE a Niça, el desembre del mateix any —aquí, hi vaig participar i vaig tenir la meva primera experiència amb els gasos lacrimògens. Aleshores, la capital catalana ja s’estava convertint en un referent del nou moviment.

Un altre factor que cal recordar és que la idea genial del PP de celebrar una desfilada militar per la Diagonal, el maig del 2000, havia inspirat un moviment antimilitarista inèdit.

L’anunci que Rodrigo Rato havia convidat el Banc Mundial a fer una trobada a Barcelona es va rebre, llavors, amb una barreja d’incredulitat i expectatives. Aquesta vegada no hauríem de passar 15 hores o 20 dins un autocar; ens ho portaven a casa. Dit això, no va ser una mobilització buida de continguts, ni de bon tros.

Com ja era norma, ràpidament vam acordar preparar els elements clau de les protestes d’aquella època: la contracimera, la manifestació central i “accions alternatives” segons el gust de cadascú. I com també era norma, ho vam organitzar de manera horitzontal, assembleària. Hi havia les assemblees generals, que anaven creixent en assistència, i comissions per preparar els detalls de cada acció, que cada vegada eren més concorregudes. Jo vaig participar en la comissió de la contracimera, que amb el pas del temps es va convertir en la comissió de coordinació de molts grups de treball que preparaven tallers sobre diferents aspectes: problemes del món i propostes de solucions. Es podria dir que, amb la contracimera, fèiem una feina més a fons que la mateixa cimera, però això queda curt.

Cinc setmanes abans de la data fixada, la cimera del BM —realment una trobada de segon nivell— s’havia anul·lat a causa de «las previsibles perturbaciones para los ciudadanos de Barcelona y los posibles riesgos e infortunios», com va explicar la representant del BM. Aquest anunci va generar alguns dubtes, però vam acordar que els motius de la crítica davant el model vigent de globalització es mantenien, i que les protestes continuarien. Recordem que, només set anys més tard, el sistema financer gairebé es va enfonsar del tot, un fet inesperat per als ben pagats economistes que s’havien de reunir en aquella trobada, però gens sorprenent per a la gent que hi protestàvem en contra.
Al final, les accions van ser un èxit. Més de 150 entitats de tot tipus i de tots els àmbits, tant catalanes com de més enllà, es van adherir a la campanya.

De la contracimera, recordo, per una banda, haver d’intentar fer traducció simultània per a un company dels moviments britànics que parlava davant milers de persones. Per una altra banda, recordo un taller molt més modest, en què desenes de persones debatien sobre si el BM i entitats semblants s’havien d’abolir o reformar.

La manifestació va ser enorme; vam dir unes 30.000 persones. Feia calor i al final érem a la plaça de Catalunya, entre parades de les diferents organitzacions, prenent el sol. Durant les setmanes anteriors, jo havia fet un disseny per al col·lectiu on militava, que era amb la paraula anticapitalista amb les lletres de Coca Cola —la idea va ser d’un altre company, ho reconec. Doncs aquell dia, sota el sol de la plaça de Catalunya, la gent feia cua per comprar la samarreta vermella que se n’havia fet… fins que van començar les càrregues de la policia antiavalots.

A partir d’aquí, vam passar moltes hores «jugant» a encalçar, amb les forces del desordre atacant qualsevol grup de persones que podien veure des dels seus helicòpters als carrerons de la Ciutat Vella.

Però nosaltres havíem guanyat: entre la contracimera i la gran manifestació havíem afegit un altre granet de sorra al moviment per la justícia global. I l’any següent es va fer una manifestació encara més gran contra la cimera de la UE a Barcelona (un altre gran encert del PP). Entremig, l’11 de setembre del 2001 es van produir els terribles atemptats als EUA, i a partir d’aquí les també terribles guerres de Bush, Blair i Aznar.

La força del moviment antiguerra a  Catalunya es devia, en part, a l’ampliació de l’esperit de moviments com la campanya contra el BM a molta més gent i molt més diversa. I les grans manifestacions per aturar la guerra també van ser una inspiració per a altres moviments posteriors, com bé explica Pilar Massana.

Una anècdota final. En aquella època, dos companys anticapitalistes catalans van inventar el crit «A-anti-anticapitalista», com a mig homenatge i mig competència al crit de «I-inde-independència». Gràcies a la naturalesa internacional del moviment, durant els mesos següents el crit es va estendre entre activistes anticapitalistes d’arreu del món.
L’any passat es podia veure una pancarta amb la paraula anticapitalista amb les lletres de Coca Cola a Gezi Park, a Turquia. I a les protestes contra l’austeritat a la plaça Syntagma, a Atenes, alguna gent s’acostuma a cridar «A-anti-…».

Catalunya sí que té una capacitat impressionant d’exportació.

 

David Karvala

 

Participa a la consulta

Comparteix a: