Per a molts ciutadans de Catalunya, la lluita de l’Ebre comença l’any 2000, amb l’oposició de tot un territori contra el gran transvasament proposat pel govern del PP, amb José María Aznar al capdavant. Tanmateix, el projecte és molt anterior: té l’origen en el Plan de reequilibrio hidráulico del 1967, amb què el franquisme volia resoldre el paradigma de l’Espanya humida en contraposició a l’Espanya seca fent transvasaments des de l’Ebre i el Tajo cap al llevant peninsular (Múrcia i València), i des del Segre cap a Barcelona.

A partir d’aquell moment, tant el govern socialista de Felipe González com el popular de José María Aznar van intentar fer transvasaments. També a Catalunya, els diferents governs de Jordi Pujol van insistir a fer-ne cap a Tarragona (minitransvasament en marxa en l’actualitat) i cap a Barcelona. Fins i tot el govern del tripartit, amb la sequera del 2008, va intentar fer el transvasament cap a Barcelona en les mateixes dates en què aprovava un pla territorial per a l’entorn metropolità amb 800.000 nous habitatges.
L’origen del conflicte és el desequilibri territorial que les grans urbs, amb tots els seus poders econòmics, exerceixen sobre la resta de territoris, als quals només veuen com a font de recursos naturals i lloc on dipositar les deixalles.

Les Terres de l’Ebre deuen la seva identitat al riu. Històricament, la funció d’aquest riu com a eix de comunicació i transport fluvial entre el Mediterrani, Aragó i Navarra va aportar un paper rellevant al territori. Més endavant, però, amb l’aparició del ferrocarril i els cotxes, va perdre importància. I després, amb la Guerra Civil, va esdevenir front de batalla durant molt temps —encara avui tenim al mig del riu el monument franquista més gran de Catalunya—, fet que va acabar d’abocar aquesta zona a l’ostracisme.

Eren terres destinades al sector primari, amb l’agricultura de secà a l’interior i d’horta i del conreu de l’arròs al delta, amb poca població (el 3% de tot Catalunya). Les persones més actives i qualificades poques vegades tenien sortides i havien d’emigrar cap a les grans ciutats.
Al principi de la democràcia, apareix el projecte de la nuclear d’Ascó, i amb aquest sorgeix el primer moviment ciutadà del territori contra el model de planificació imposat pels governs de Madrid, primer, i de Catalunya, després.

Pocs anys més tard, al principi dels vuitanta, el govern català proposa i executa el minitransvasament cap a Tarragona, motiu pel qual va néixer la Coordinadora Antitransvasaments, origen de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE).

Amb l’arribada de la democràcia, els pobles del delta de l’Ebre —l’Aldea, Camarles, la Cava, Jesús i Maria i Sant Jaume— s’independitzen de Tortosa. Aleshores, la zona —que històricament havia estat una àrea inhòspita, de mosquits i de malària, on la terra era propietat dels cacics— és reconeguda pel seu valor ambiental i es crea Parc Natural del Delta de l’Ebre.

En els anys noranta, el govern estatal del PSOE, amb el Pla Borrell, proposa interconnectar totes les conques dels rius ibèrics, entre els quals l’Ebre. Aquell projecte finalment no va tirar endavant, però va servir per organitzar els moviments ciutadans de tota la conca de l’Ebre, juntament amb els grans grups ecologistes i el món universitari, que va dotar de raons científiques les reivindicacions contra els grans embassaments i els transvasaments.

En aquest context, l’any 2000, en el segon govern d’Aznar i en la darrera legislatura de Pujol, es proposa el Pla hidrològic nacional (PHN), que contempla el gran transvasament de l’Ebre. El govern català, lluny de fer costat al territori ebrenc, va ser aliat del PP per fer realitat aquest projecte. La gent de les terres de l’Ebre, que ja feia anys que ens sentíem lluny de les decisions de Barcelona, ens vam trobar desemparats. Llavors, lluny de quedar-nos aturats, ens vam organitzar amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre. La llavor de les lliçons apreses amb el moviment antinuclear d’Ascó i el minitransvasament, juntament amb les raons científiques, la unitat dels col·lectius de la Conca de l’Ebre i el paper del delta com a espai d’alt valor ambiental i paisatgístic van fer recuperar l’autoestima i la identitat a tot el territori ebrenc.

L’any 2000 es va perdre la por que a molts ebrencs ens havien ensenyat a les nostres cases —sense que moltes famílies en fossin conscients— de protestar per allò que consideràvem injust. A partir d’aleshores, molts de nosaltres vam començar a participar activament en tot allò que teníem a l’abast, amb interminables assemblees ciutadanes cada setmana, actes, paradetes, concentracions grans o petites, manifestacions, etc.

Cadascú de nosaltres aportava desinteressadament allò que sabia fer. Des de l’artista que feia quadres o cantava, fins al carnisser que ens portava baldanes durant els dos mesos que va durar una encadenada davant la Delegació de Govern, passant pels jubilats, els aturats o les mestresses de casa que s’organitzaven per tenir sempre la paradeta de material a punt, o cobrir les concentracions de protesta contra les visites dels representants del govern en horari laboral, o simplement acompanyar les persones que tenien més visibilitat pública en reunions o desplaçaments.

Els missatges en positiu —«Lo riu és vida»—, l’obertura del camp d’acció més enllà de les Terres de l’Ebre buscant la complicitat de la resta de ciutadans de Catalunya i de les institucions europees i l’esforç de la gent de la zona van fer que l’any 2004 s’aturés el transvasament de l’Ebre tal com el proposava el govern del PP.
L’any 2005 podríem haver abandonat la lluita, però alguns vam decidir continuar. Les mobilitzacions contra el PHN havien estat reactives contra un projecte. A partir del 2005, la PDE passa de ser un moviment reactiu a ser un moviment proactiu que treballa per modificar la planificació hidrològica i territorial, per tal d’evitar nous transvasaments i posar sobre la taula el reequilibri del territori.

Tot i això, després de l’aturada del transvasament d’Aznar, el moviment ciutadà s’ha reactivat en moments puntuals, com la sequera del 2008 o l’aprovació del Pla hidrològic de la Conca de l’Ebre (Deltebre 2014 i Amposta 2016).

 

Susanna Abella

 

 

 

 

Participa a la consulta

 

Comparteix a: