En condicions particularment difícils, les persones, pel nostre instint i necessitat de sobreviure i viure en dignitat i benestar personal, recorrem a les nostres experiències i consciències individuals i col·lectives. Les persones immigrades som un clar exemple d’aquesta realitat. Davant d’una Europa que es nega a obrir-se i renunciar al seu filtre ètnic i al seu racisme institucional vers els dèbils, som subjectes d’un moviment social en lluita permanent per ser reconeguts políticament, jurídicament i socialment.

Actualment la societat catalana reclama acollida i dignitat per a les persones refugiades. Aquest nivell de sensibilitat no ve de casualitats, sinó d’una llarga tradició i cultura de moviments socials entre els quals brillen les múltiples lluites del col·lectiu migratori. En aquest sentit, és de gran rellevància recordar una d’aquestes lluites que ha marcat l’historial dels moviments socials a casa nostra: les tancades de grups de centenars de persones immigrades a esglésies i diferents centres socials de Barcelona durant els anys 2004 i 2005.

El context sociopolític del qual estem parlant es caracteritzava per un cúmul de condicions repressives, invisibilitzadores i instrumentalitzadores de les persones nouvingudes. A títol d’il·lustració, el 2004 diferents ONG, institucions públiques i mitjans de comunicació afirmaven que a l’Estat Espanyol hi havia entre un milió i un milió i mig de persones en situació irregular. El nivell de l’economia submergida tant a Catalunya com a l’Estat espanyol era dels més alts de la UE i alhora s’assenyalava la població «sense papers» com a principal responsable d’aquest problema econòmic. L’ambient de criminalització sistemàtica de l’immigrant regnava al conjunt de la UE. Destaca, per exemple, la preocupant crida a la construcció de centres de retenció dels migrants més enllà de la frontera sud del consell informal de ministres de Justícia i Interior de la UE reunit a Scheveningen (Holanda) l’1 d’octubre de 2004. Durant la reunió, el ministre d’interior alemany, Otto Schily al·ludia a la immigració clandestina com a font de «la criminalitat, el treball il·legal i el tràfic de drogues».

No només això. La vigilància, la persecució policial quotidiana, la negació del dret a la lliure circulació, les expulsions i detencions de les persones «sense papers» eren l’única alternativa del llavors govern del PSOE, acabat d’arribar al poder, per resoldre l’exclusió del milió i mig de les persones «sense papers» de l’Estat. Tomás Bárbulo, en un article publicat a El País el 20 de setembre de 2004, informava que España repatriaria aquell any 73.747 persones «sense papers», és a dir, una mitjana de una persona cada cinc minuts.

Desesperades de l’assetjament policial i la privació dels drets més elementals, milers de persones, unes «sense papers» i altres pendents des de fa mesos de la renovació del permís de residència, decideixen posar punt final a la seva situació de clandestinitat i menyspreu. Així, des de finals del 2003 s’autoorganitzen en un moviment migratori català articulat de nou en l’Assemblea per la Regularització Sense Condicions (ARSC), plataforma d’entitats i col·lectius d’immigrants que va organitzar els tancaments del 2001 a la catedral de Barcelona i diferents esglésies i parròquies de Catalunya.

D’ençà el 2004, com a primer pas en aquest aixecament per la dignitat, el moviment —per mitjà de comunicats, manifestacions, rodes de premsa…— denuncia la política continuista d’un govern (el del PSOE) que consolida la llei d’estrangeria (la Llei orgànica 4/2000 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya), legislada pel Partit Popular (PP), com a llei d’excepció i control exclusiva per a les persones nouvingudes. Aquesta continuïtat s’encarna en el nou reglament —desplegat el mateix 2004— de la llei d’estrangeria que deixa la situació legal dels i les «sense papers» en mans dels empresaris i que exigeix als subjectes arrelament social quan no tenen dret a associar-se per ser irregulars i tampoc no poden accedir als cursos de formació i inserció que ofereixen els sindicats i els ajuntaments.

Mentrestant, cada col·lectiu (Barcelona, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Mataró i altres) es reunia a escala territorial. Tanmateix, si observem per exemple el cas de Cornellà, ens adonem que el col·lectiu immigrat format majoritàriament per immigrants d’origen amazic està organitzat en l’Associació Cornellà Sense Fronteres (CSF). A CSF, com a altres col·lectius, les decisions de mobilitzacions es prenien en l’assemblea general setmanal per tal de portar-les després com a propostes i contribucions a les reunions de coordinació de l’ARSC que es convocaven cada dijous al local de la FAVB, al carrer Obradors 6-8, i també a les assemblees intercol·lectius que es feien a la Casa de la Solidaritat de Barcelona o en places públiques, com la plaça de Catalunya o plaça Universitat.

D’aquesta manera, diverses concentracions i manifestacions van tenir lloc reiteradament pels carrers de la capital catalana. Freqüentment aquestes s’inicien a plaça Universitat i acaben davant l’antiga seu de la Delegació del Govern a Pla de Palau. Si el sistema polític dominant i la llei d’estrangeria persegueixen aïllar-nos de la resta de la societat, la nostra lluita no va ser un assumpte propi i exclusiu de les persones immigrades. Diferents moviment socials hi donaven suport. Entre aquests cal recordar el moviment okupa, les entitats religioses (cristians de base, sobretot), SOS Racisme, el moviment veïnal i el moviment estudiantil. Amb el suport d’aquest últim, el març de l’any 2004, diferents col·lectius d’immigrants ens vam tancar tres dies a la Universitat Pompeu Fabra.

Les manifestacions no eren suficients perquè hi hagués una reacció favorable per part del Govern. És per aquest motiu que es va plantejar dur a terme una lluita oberta i permanent en forma de tancades capaces de fer moure l’opinió publica i, així, visibilitzar els protagonistes.

D’acord amb aquesta línia, el dissabte 5 de juny de 2004 a la tarda, es va organitzar una manifestació pel centre de Barcelona amb la participació d’unes dues mil persones «sense papers» i altres que hi donaven suport. En arribar a la plaça de la Catedral, una part dels manifestants va decidir entrar a l’interior del temple mentre que uns altres vam entrar a l’església del Pi. La nostra intenció en tot moment va ser tancar-nos-hi com a acció reivindicativa per demanar la regularització de la nostra situació. No obstant això, la intervenció dels Mossos d’Esquadra i la Guardia Urbana va acabar reprimint l’acció i les persones que s’havien tancat a la catedral van ser desallotjades durant la matinada de l’endemà. En canvi, l’altre grup de centenars de persones tancats a l’església del Pi, en solidaritat amb els nostres companys desallotjats per la força a la catedral, vam abandonar voluntàriament el temple al voltant de les 9.00 h del dia 6 de juny. Aquell mateix dia els dos grups vam tornar a reunir-nos en una assemblea a la plaça de Catalunya per decidir futures accions que emprendríem a partir d’aquell moment, ja que no hi havia tornada enrere fins a l’assoliment de les nostres reivindicacions.

Un dels principal compromisos del moviment després del desallotjament de la catedral va ser tornar a tancar-nos un cop es donessin les condicions d’espai i de suport. El 12 de març de 2005, arran d’una concentració a plaça Universitat per exigir una regularització sense condicions i per homenatjar les víctimes de l’atac terrorista de l’11 de març del 2004, els col·lectius d’origen pakistanès, indi, bengalí, marroquí, búlgar i llatinoamericà i les persones i entitats que ens donaven suport vam entrar a diferents locals: la parròquia de Sant Miquel de Santa Coloma de Gramenet, la UPC, la UPF, el local de la CNT al carrer Joaquim Costa de Barcelona, el poliesportiu de Sant Medir i la parròquia de Sant Miquel del Port a la Barceloneta. Dies després ens vam ajuntar al Centre Social Ocupat Can Vies. Així fou com es van desenvolupar, al llarg de dos mesos, les tancades del 2005 de les persones immigrades a Catalunya.

Quant al resultat directe d’aquesta lluita, cal subratllar que tot i que el Govern central de llavors no va fer grans canvis pel que fa als requisits de la «regularització massiva» promulgada, es va assolir una flexibilització lleu en relació al requisit del temps d’empadronament en la societat d’acollida. De totes maneres, els tancaments experimentats durant aquests anys constitueixen, per a mi i per a moltes persones nouvingudes implicades, una escola de desenvolupament personal, un intercanvi de diverses tradicions de resistència i un camí de consciència popular al servei de les persones oprimides.

Per últim, l’esperit de l’ARSC continua present entre moltes associacions i col·lectius que continuem organitzats, vius i lluitadors per la derogació de la llei d’estrangeria, pel tancament definitiu dels centres d’internament d’estrangers (CIE), per aturar l’expulsió de les persones immigrades fora de l’Estat espanyol i per una acollida i inserció dignes de les persones immigrades i refugiades.

Aziz Baha
Membre de Cornellà Sense Fronteres

Comparteix a: