Algú es pot demanar per què una entitat fonamentalment cultural, com és Òmnium, pren partit davant d’un fet polític com és el referèndum constitucional de la Unió Europea. Potser cal recordar que els objectius fundacionals d’Òmnium són la promoció i la defensa de la llengua, la cultura i la personalitat nacional de Catalunya. Però, sense apartar-nos estrictament de la cultura, creiem que tenim molts motius per prendre aquesta posició.

Entenem per cultura:

– La capacitat de comprensió del món que ens envolta.
– La capacitat d’apreciar i expressar sentiments i emocions.
– La capacitat de reconèixer les exigències morals de la convivència i de les llibertats.

Dit això, tenim moltes raons per pensar que el nou Tractat Constitucional:

– Té greus mancances de comprensió de la realitat europea tal com és, més enllà de la pura institucionalització política en estats.
– Té greus mancances de sensibilitat per captar els sentiments de pertinença i d’identitat de bona part dels ciutadans europeus.
– Té greus mancances de reconeixement de les llibertats i de la convivència derivada dels drets individuals i col·lectius de tots els ciutadans —no només d’alguns— i de tots els pobles europeus.

Potser val la pena recordar que un dels pares de la Unió, Jean Monnet, ja va dir a mitjan segle passat: «Si poguéssim tornar a començar, començaria per la cultura.» I també hem de recordar que la cultura europea és Dant, Goethe o Cervantes, però també Llull, Ausiàs March o Joanot Martorell. Els redactors del Tractat, una vegada més, han confós el mapa dels estats amb el mapa de les cultures i llengües europees.

Quina consideració mereix una llengua com la catalana, parlada per més de 7 milions de persones, per tant, amb més parlants que 7 de les llengües d’estats signants del Tractat?

El nou Tractat Constitucional no és acceptable des d’un punt de vista cultural.

Però, a més, en què ha quedat l’afirmació del model social europeu que ens permetia sentir-nos legítimament orgullosos d’un sistema que era el més avançat del món i que era una de les senyes d’identitat de l’europeisme de veritat? Què vol dir, per exemple, la «modernització» del sistema de protecció social, com proclama el Tractat, si no és la progressiva privatització de l’ensenyament, la sanitat o les pensions? O bé: quin paper queda als parlaments i als governs de les nacions sense estat, com és el cas de Catalunya, en la determinació de les polítiques europees comunes?

Ens diuen que això només és un pas, però el problema és que és un pas en fals que compromet seriosament la possibilitat d’avançar en el futur en la direcció adequada.
Perquè, com queda la possible modificació del Tractat en el futur? Qualsevol modificació substancial necessitarà l’acord dels vint-i-cinc estats. A més, la Unió s’implica, per primera vegada, en la salvaguarda de la integritat territorial dels estats. Com ha dit recentment un polític espanyol notable i conegut, amb aquest Tractat s’han acabat «els deliris autodeterministes». Curiosament, s’han reservat aquests deliris per a ells, és a dir, qualsevol estat signant podrà sortir de la Unió quan vulgui, segons preveu l’article 60. Això té un nom: hipocresia política.

També ens diuen que, per primera vegada, es proclamen els drets dels ciutadans europeus. El problema és que hi ha una greu contradicció entre la proclamació de drets i les polítiques que es proposen per fer-los efectius en els capítols següents. Cal recordar, a més, que hi ha hagut en la història tres onades de reconeixement dels drets humans: la primera va ser la dels drets individuals, com a conseqüència de les lluites i reivindicacions del final del segle XVIII; la segona generació, la dels drets socials, va ser conseqüència de les lluites del segle XIX; i la tercera, en el segle xx, ha estat la lluita pel reconeixement dels drets col·lectius, entre els quals hi ha els drets nacionals, els drets lingüístics i els drets dels pobles.

Doncs bé, aquest Tractat sembla que s’ha aturat en la història: reconeix els drets individuals, parla dels drets socials, però després es contradiu a l’hora d’aplicar-los, i s’oblida totalment dels drets col·lectius.

I encara ens diuen que per ser europeistes hem de dir que sí. Nosaltres diem que no justament perquè som europeistes. No és l’Europa que havien somiat els fundadors fa cinquanta anys ni la que volem nosaltres avui. Perquè un cop superada la Unió moguda únicament pels interessos econòmics compartits, era d’esperar una Unió política que fos:

Més estimulant de la participació democràtica, i no ho és.
Més ambiciosa en la solidaritat social, i no ho és.
Més respectuosa de la diversitat cultural i nacional interna, i no ho és.
Més permeable i flexible a les noves exigències de cada moment, i no ho és.

I què passarà si no surt aprovat el Tractat? Doncs que el món no s’enfonsarà. Senzillament, s’haurà de refer el procés en un sentit molt més satisfactori per al conjunt dels ciutadans europeus. Els redactors hauran après alguna cosa que ara demostren ignorar. Mentrestant, continuarem com fins ara.

Per tot això, volem que Catalunya, país europeu, digui que NO a aquest Tractat Constitucional.

 
Jordi Porta, 2004
(aleshores president d’Òmnium Cultural)

Comparteix a: