Feia dos anys que el moviment antiguerra havia assumit el seu zenit i que José Luís Rodríguez Zapatero havia guanyat les seves primeres eleccions, l’ambient antiPP havia desaparegut i ens trobàvem en un moment de reflux de les mobilitzacions. L’habitatge no parava de pujar de preu i cada any es batia el rècord d’hipoteques signades. Llavors, el febrer del 2006 va arribar un correu electrònic, anònim, que animava a seure a les places contra la bombolla immobiliària el dia 14 de maig (us sona el dia?).

Recordem que en aquells moments no existien telèfons intel·ligents, Facebook només tenia dos anys i era desconegut per a molta gent, Twitter s’acabava de crear i la xarxa es basava en SMS, correus electrònics, fòrums, blogs i wikis.

Com sempre, una part de l’esquerra va ser conservadora i no va anar a la convocatòria. Unes 1.500 persones, algunes de les quals eren activistes, tot i que la majoria no provenien de cap moviment, vam acudir a la plaça de Catalunya. Es feien rotllanes entre els col·legues sense un coneixement clar de què es faria. Feia molta calor i cridaven l’atenció una parella disfressada com el personatge de la pel·lícula V de Vendetta amb un cartell que deia «V de Vivienda». Jo no em vaig quedar fins al final de la concentració perquè tenia una xerrada.

A la setmana següent ens vam tornar a trobar, molta menys gent —unes tres-centes persones—, i vam decidir fer una assemblea i baixar per Portal de l’Àngel amb pancartes fetes amb cartró (l’embrió de les pancartes en format còmic que serien icòniques del moviment). Així vam seguir dues o tres setmanes fins que vam decidir que calia organitzar-se millor, vam traslladar-nos a plaça del Rei i vam convocar una manifestació per al 2 de juliol. En aquells dies l’assemblea (unes seixanta persones) estava formada per un gruix de gent no organitzada. És impossible recordar tots les noms: el Presi, l’Eva, el Jordi, el Mario, les Bessones, la Clara, l’Alba, el Jose, el Carles, el Marcos, la gent de Miles de Viviendas (entre les quals hi havia l’Ada Colau, el Pinto, el Leo, la Simona), un noi de les JC (Joventuts Comunistes), el Guillem i jo que en aquells moments militàvem a En lluita…

Vam decidir llogar un camió i un equip de so potent, que el Floro ens va aconseguir a molt bon preu, amb algunes aportacions personals i d’altres dels col·lectiu. A mi em va tocar comunicar el recorregut al Departament d’Interior. El dia abans van venir uns mossos a casa a dir-me que només ens deixaven baixar per la meitat de la Via Laietana (crec que pensaven que érem uns friquis i que en serien molt pocs, ja que en aquells moment la campanya antiokupes era molt forta.) Recordo que vam dedicar molt de temps a preparar la manifestació, un altre tret diferencial del moviment. Una de les accions més vistoses que vam dur a terme i que vam repetir molts cops va ser la d’esparracar les revistes de propaganda de pisos davant la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, a la Via Laietana. Finalment vam manifestar-nos unes dos mil persones i vam decidir ocupar tota la Via Laietana. Quan es va acabar la manifestació es van projectar vídeos de les mobilitzacions del 14M. Aquesta acció va tenir un gran impacte en la premsa; encara recordo la foto en les pàgines salmó de La Vanguardia del Mario i la seva companya amb una pancarta de cartró escrita a mà utilitzant plantilles.

Totes les persones de l’assemblea vam acabar molt contentes i més encara quan en Leo ens va informar que podíem comptar amb l’Espai Social Magdalenes, que acabaria esdevenint la nostra seu fixa, per fer les assemblees. Vam començar a preparar la manifestació del 30 de setembre. El lema triat —«No vas a tener casa en tu puta vida»— denotava un caràcter poc políticament correcte, lluny de l’ortodòxia d’altres moviments socials. Existia una discrepància sobre la llengua que s’havia d’utilitzar; l’opinió majoritària era fer els cartells en castellà, tot i que algunes persones pensàvem que era erroni perquè l’ús del català als moviment socials havia estat un avenç històric i renunciar-hi no aportava cap avantatge al moviment. Va ser una campanya molt especial. Vam fer pamflets en color groc i negre amb cinc propostes molt clares i sintètiques que repartíem en totes les festes que durant l’estiu tenen lloc a Barcelona. També vam fer una pancarta gran amb pals i anàvem a recórrer les platges de la Barceloneta i el Poble Nou, amunt i avall. Va ser un estiu molt divertit i vam acabar molt morenes. També vam fer adhesius de color groc, amb la tipografia stencil, que s’acabaria posant tan de moda que l’Ajuntament la va copiar per a una campanya de seguretat vial.

 

 

De nou, la manifestació, amb una assistència de 15.000 persones, va ser un èxit. Es va convocar una nova mobilització per a la cimera de ministres d’Habitatge de la UE, prevista per als dies 16 i 17 d’octubre del mateix any a Barcelona, que acabaria sent suspesa per la magnitud que estava agafant el moviment. Després va venir el 23 de desembre i de nou vam omplir els carrers i vam tallar la Via Laietana durant dues hores. Vam acabar el 2006 amb una gran festa de cap d’any al Centre Social Ocupat l’Òpera de l’Hospitalet del Llobregat. Aquesta celebració la va voler prohibir el govern del tripartit, però al final van desistir-hi davant de la magnitud del problema que podia generar deixar milers de persones sense un lloc on anar a divertir-se el 31 de desembre a la nit.

Totes aquests convocatòries anaven lligades a la generació de continguts contra la bombolla immobiliària. Les nostres portaveus van començar a sovintejar la premsa. Un dels nostres companys, el Jose, carter, va anar al programa d’Andreu Buenafuente i va interpel·lar en directe l’Alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch. La visita, el novembre del mateix any, de Miloon Kothari, relator especial per a assumptes d’habitatge de l’ONU, va posar el govern molt nerviós perquè va donar rellevància internacional a un moviment que no es cansava de denunciar que especular amb un dret com l’habitatge era pa per avui i gana per demà. Mentre els grans immobiliaris deien que el «totxo és el totxo i mai no perd valor», nosaltres advertíem de com anteriorment l’esclat de bombolles a Anglaterra o al Japó havia causat que molta gent perdés els seus habitatges i es quedés amb una hipoteca superior al valor de mercat. Us sona?

Va arribar el 2007, any d’eleccions municipals. SuperVivienda, encarnat per l’Adrià, que s’havia incorporat al moviment al juliol, va irrompre en la campanya electoral interrompent l’acte d’inici de la campanya a l’Ateneu Barcelonès. El lema de la contracampanya electoral era «L’habitatge, com l’educació i la sanitat, fora del mercat». Vam aparèixer en tot d’actes de campanya de petit format, sempre amb el cartell a la mà.

Van ser uns anys intensos en què combinàvem accions vistoses amb mobilitzacions massives cada pocs mesos. El març del 2007 vam pujar pel passeig de Gràcia fins a la Borsa de Barcelona, SuperVivienda va combatre amb un porc que encarnava els especuladors —l’àrbitre (comprat) era José Montilla, en aquell moment president de la Generalitat. La bombolla estava al seu punt màxim i va ser llavors que el moviment va aconseguir dues victòries ben tangibles. La primera va ser la inclusió en la Llei de protecció del dret a l’habitatge de l’article 42.6 de l’expropiació de l’usdefruit, tot i que molt suavitzat, que va tenir molt a veure amb la destitució del conseller d’Habitatge d’ICV, Salvador Milà. Tot i que mai es va aplicar (per manca de voluntat política i por de l’oligarquia), significava posar en relleu la funció social de l’habitatge per sobre del dret a la propietat privada. Quan Artur Mas va tornar a la Generalitat, CiU van derogar aquest article.

La nit prèvia a les eleccions municipals del 2007 es van convocar una concentració a la plaça de Sant Jaume que va ser blindada per la policia; també aquí V de Vivenda anticiparia el 15M. Després vam intentar batre un rècord Guinness amb el crit més multitudinari del món. Vam escriure als gestors del Guinness però no van admetre la proposta per ser de caire polític. Tot i així, el crit del 6 d’octubre es va sentir tan fort que el 2 de novembre del 2007 el govern va decretar que tots els joves que ho demanessin tindrien accés a una renda bàsica d’emancipació d’uns 250 € per pagar el lloguer. No era una solució real i definitiva, perquè no s’atacava l’especulació, no es derogava la llei hipotecària, la llei del sòl i la Llei d’arrendaments urbans (LAU), però durant el temps que va durar va permetre que molts joves s’emancipessin.

Per a l’1 de març de 2008 —amb una crisi galopant, tot i que Zapatero la negava— vam convocar una manifestació amb el lema «Ni casa ni vida ni res, no arribem a finals de mes». Aquesta manifestació va tenir un fet diferencial, atès que hi participaven assemblees de V de Vivienda de diferents parts del territori: Tarragona, Baix Llobregat, Vallès… Tot i que la manifestació va ser prou exitosa —hi van assistir unes 5.000 persones—, va ser la darrera mobilització important que vam convocar. Es va obrir un període de reflexió intern, amb diferents postures. Una d’aquestes parlava d’estendre territorialment el moviment i començar a abordar les problemàtiques dels desnonaments que es començaven a agreujar. Altres companyes deien que això s’havia de fer des d’un espai nou. Però aquesta ja és una altra història.

 

Òscar Simon

 

Viquipèdia

 

Comparteix a: