Davant “la borsa, la vida”, davant l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Ocupacions al centre de Barcelona, com la de l’antiga seu del Banc Banesto, el 25 de setembre de 2010, i l’ocupació del Palau del Cinema, batejat com a Casa de la Vaga, el 22 de gener de 2011, eren els primers altaveus d’unes vides precàries silenciades per un capitalisme financer que les havia deixat hipotecades.

Però el poder polític no es cansava de repetir que la profunda crisi econòmica en què ens trobàvem era perquè nosaltres, les de peu, havíem “estirat més el braç que la màniga”: havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara tocava retallar. Mentre que als despatxos dels hospitals es feien mans i mànigues per ajustar els pressupostos, el malestar, encapçalat per les “bates blanques”, es feia visible amb manifestacions, talls de trànsit i concentracions gairebé diàries. “Artur Mas, a quina mútua vas?” o “Boi dimissió” eren els lemes més clamats. Efervescència als carrers durant els mesos d’abril i maig del 2011 per no perdre llits als hospitals, llocs de treball, serveis d’urgències i un llarg etcètera. Els carrers de Barcelona es manifestaven pel dret a la vida.

A mitjan maig, la mobilització agafava una volada inesperada. Indignades, ocupàvem les places. Espais de debat i d’intercanvis que s’havien anat coent durant anys i que recollien tota una tradició “movimentística” a la ciutat, més nous espais com “Democràcia real ja”, expressaven que les condicions d’existència reals ja no podien amagar la despossessió de recursos perpetrada durant anys.


Plaça Catalunya. Foto de Jordi Borràs

El 15-M explicava aquest sorgiment pel sentit comú, i deia que fugia dels marges tradicionals d’esquerra i dreta. D’aquesta manera, superava per l’esquerra allò que en podem dir “esquerra institucionalitzada”, i agafava per sorpresa moviments socials i col·lectius que ja feia temps que havien detectat que l’esquerra havia renunciat a ser-ho.
El moviment feia constar, doncs, que “ningú no ens representa”, i s’obria tot un nou espai per a l’autoorganització i per repensar un nou món. La vida diària a la plaça es convertia en una quotidianitat que s’anava construint col·lectivament. Un “nosaltres” que s’havia reunit a les places parlava de somnis, d’utopia, d’anar a poc a poc per arribar molt lluny. L’acció del moviment semblava deixar clar que la despossessió perpetrada havia estat de recursos, però no de vida.

I amb la pràctica, amb grans assemblees quan queia la tarda, amb el treball per comissions, amb cassolades, xerrades, piulets i debats a les xarxes, i amb una constant ocupació de l’espai públic, allò que passava a la plaça tenia la capacitat d’anar prefigurant aspectes d’un nou món que eren desitjables, però que costaven de descriure amb paraules. La protesta era quelcom més que reivindicació: es convertia en un nou espai de configuració de realitat política que ben aviat s’estendria als barris, als centres de treball i a la quotidianitat.

Era ben clar, doncs, que tot plegat “no cabia a les seves urnes”. El 15-M reconceptualitzava el terme de democràcia i posava en evidència que governants i polítics havien quedat atrapats en mans del mercat.

Però, pel moviment, no es tractava únicament d’una qüestió de representació. Es tractava, més aviat, de donar la paraula a vides precaritzades i excloses que el discurs d’acompanyament de la gestió neoliberal s’havia dedicat a culpabilitzar, invisibilitzar i discriminar. Veus que havien estat silenciades, intercanviant juntes la paraula i acompanyades pel feminisme —que no es cansava de posar al centre del debat les cures—, convertien les sensacions de resignació, la culpabilitat, el fracàs, l’exclusió o el pes de l’estigma en apoderament col·lectiu i en solidaritat.

No era estrany, doncs, que a la plaça, enmig dels intercanvis de paraula, de cop esclatessin aplaudiments de reconeixement, ovacions i el clam emocionat d’“aquí comença la revolució”. La il·lusió, la politització d’una nova generació i la repolitització de generacions anteriors teixien un nou discurs que feia trontollar allò que es pretenia imposar com a hegemònic.

Ben aviat, i per fer front a la debilitat del discurs del poder, la salut pública es convertiria en argument per intentar desallotjar la plaça de Catalunya, i la indignació a les portes del Parlament, que volia mostrar el rebuig d’uns pressupostos que implicaven importants retallades en els nostres drets socials, es convertia en l’excusa perfecta per parlar d’un “setge” a les institucions democràtiques. Una criminalització amenaçadora va acabar fent que l’excepcionalitat penal s’imposés, fins al punt de portar vint persones a judici a l’Audiència Nacional. Malgrat els intents de repressió del moviment, un nou marc d’interpretació política permetia fer aflorar contrahegemonies antirepressives, si bé no van aconseguir arribar gaire lluny davant d’un Estat penal creixent. Tot i això, s’obria un debat social sobre drets i llibertats i, sobretot, es recordava que la protesta era indispensable perquè la democràcia fos real.

El juliol del 2011, amb el moviment ja estès a la majoria de barris de Barcelona, s’intentava aturar el desnonament d’una família al barri del Clot que no podia assumir l’augment del lloguer. Amb l’acció, el 15-M demostrava que les xarxes de suport mutu estaven en marxa, disposades a defensar el bé comú i a aturar la repressió. Aquell dia d’estiu, la imatge dels antiavalots entrant al pis pel balcó es contraposava a la de la resistència veïnal. El desnonament no s’aconseguia aturar, però un crit unànime —que sempre més em ressonarà— es va apropiar del carrer o, més ben dit, dels carrers de la nostra ciutat: “No esteu soles.”

El 15-M havia estat capaç de col·locar enfront de “la borsa, la vida”, i de fer evident que, enfront de l’“aïllament social”, “juntes ho podem tot”. Seguim-ne, doncs, el rastre.

Clara Camps

Viquipèdia

 

Comparteix a: