El dret a decidir
Les consultes populars i la ciutadania, clau en el salt de l’independentisme a l’hegemonia

Soc independentista des que tinc memòria i consciència política, des que l’independentisme era testimonial, i el que ha passat aquests darrers vuit anys ha estat quelcom que no hauria estat capaç de preveure ni —encara menys— d’imaginar. Sigui per la velocitat que ha adquirit el creixement sobtat del moviment sobiranista i per l’enfocament que ha sabut adoptar, o sigui per la imperícia de l’Estat per donar una resposta adequada a la demanda que dia rere dia anava mutant d’autonomista a federalista, fins a la fase actual d’independentisme transversal. Del testimonialisme a l’hegemonia. I els factors que ho han fet possible han tingut lloc en els darrers vuit anys.

Per posar-hi una data, podríem dir que tot va començar el juny del 2009, quan l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovar la moció de la CUP que defensava l’organització d’una consulta sobre la independència de Catalunya. La cosa es va animar quan una sentència judicial va anul·lar l’acord del plenari, de manera que el consistori ja no hi podia participar. Aleshores, els organitzadors van llogar el Centre Moral del poble per poder fer-hi la consulta, i tot i que l’Ajuntament va acatar la sentència judicial, va donar suport a la iniciativa, especialment l’alcalde, Carles Móra.

La consulta d’Arenys de Munt va ser el detonant del seguit de consultes sobre la independència d’arreu de Catalunya durant els dos anys següents. En total, 549 dels 947 municipis catalans van fer consultes sobre la independència, amb la participació activa de 881.564 persones, el 20% del cens electoral dels municipis on es va celebrar, amb un resultat de 812.934 vots afirmatius (un 92,2% dels participants). Si bé el nivell de participació fou inversament proporcional a les dimensions demogràfiques de cada municipi, i condicionat per la capacitat organitzativa de cada plataforma local, la veritat és que el fenomen va generar un fort impacte entre la ciutadania, i va situar en l’imaginari col·lectiu la possibilitat que allò que havíem fet de manera voluntària i amateur podia esdevenir ben real i oficial. La sensació d’absoluta normalitat que vaig tenir el 10 d’abril de 2010 a la plaça del Mercat del Clot fent la consulta a Barcelona és impossible d’esborrar, després d’anys de picar pedra en els vuitanta i els noranta del segle passat.

Poc després, el 28 de juny, esclatava el detonant que va causar el creixement exponencial de l’independentisme: la sentència del Tribunal Constitucional al recurs del Partit Popular en què es declaraven inconstitucionals 14 articles de l’Estatut del 2006 i se’n reinterpretaven 27 més. Aquella sentència va provocar la primera de les grans mobilitzacions sobiranistes, la que va marcar el punt d’inflexió. Va tenir lloc el 10 de juliol de 2010 i va ser convocada per Òmnium Cultural.

Recordo perfectament la reunió de la comissió organitzadora de la manifestació. Després de la pugna entre dos partits aleshores hegemònics, que volien participar rere la pancarta inicial i discutien si la presència del president Montilla era raó suficient per canviar el lema de la pancarta, se’m va acudir començar amb una senyera com a capçalera, i a darrere les autoritats, per garantir la presència de tots els actors institucionals que s’hi volguessin sumar. Cal dir que el lema de la manifestació, “Som una nació, nosaltres decidim”, havia estat acordat abans de la sentència i no va ser fruit dels pactes entre els partits i els sindicats.

La Diada de 2012. Foto: Òmnium Cultural

La resposta de la ciutadania a aquella mobilització fou massiva. La capçalera amb prou feines es podia moure de lloc, i la major part dels partits i organitzacions es van quedar aturats darrere les seves pancartes, col·lapsats per tanta gent. Fou la primera manifestació en què els assistents no es podien ni moure: més d’un milió i mig de persones, un èxit sense precedents. La ciutadania prenia consciència de la força que tenia. Ja no es tornaria a pactar amb els partits el format de les mobilitzacions; a partir d’aleshores serien els ciutadans, a través de la societat civil, els qui marcarien la pauta independentista.

El darrer intent de pactar un nou finançament semblant al concert econòmic es va estimbar dos anys més tard amb la negativa del govern del Partit Popular a donar cap resposta satisfactòria al malestar creixent d’una majoria del poble català. Aleshores, el partit hegemònic de l’autonomisme nacionalista va virar cap als postulats independentistes, més per necessitat que no pas per convicció. L’independentisme ja tenia molt pes dins del catalanisme, i l’autonomisme i el federalisme feien aigües. La tercera via no existia.

El naixement de l’Assemblea Nacional Catalana, hereva de la Plataforma pel Dret a Decidir, va marcar un nou salt endavant que es va fer evident a l’estiu del 2012, quan ja s’intuïa que la convocatòria de manifestació de l’Onze de Setembre, sota un lema clarament independentista, superaria totes les expectatives. I, efectivament, la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” tornava a col·lapsar la ciutat i mobilitzava la mateixa xifra de manifestants o més que el juliol del 2010, però aquest cop ja decididament a favor de la independència.

El que ha continuat després, tots ho hem viscut amb intensitat, i a cada pas endavant que hem fet en els darrers cinc anys, hem sumat més voluntats a favor d’una República Catalana. I és evident que les consultes populars van ser l’embrió del principal actiu del sobiranisme, que és la reivindicació d’un mandat democràtic sobre el futur polític de Catalunya; sense això, no s’entendria la convocatòria del procés participatiu del 9 de novembre —en què 2,14 milions de catalans es van mobilitzar i van dipositar una papereta dins d’una urna—, ni tampoc l’alt grau de consens que genera la reivindicació d’un referèndum sobre la independència, que els estudis d’opinió xifren en més d’un 70% de l’electorat, i que avui s’aglutina entorn el Pacte Nacional pel Referèndum.

El 9-N del 2014, Catalunya va guanyar un pols a Espanya mitjançant un acte de sobirania que va consistir en una acció de desobediència en massa, anunciada prèviament i desenvolupada de manera pacífica i festiva. La perplexitat a Madrid va ser absoluta. La dels independentistes vells, també, tot sigui dit. La força de voluntat de la ciutadania havia fet possible allò inimaginable feia pocs anys i ja no hi havia marxa enrere. I l’Estat, incapaç d’aturar per la força aquesta revolta democràtica, optava per la judicialització.

Nou anys després, hem de reconèixer que sense les consultes populars i sense el lideratge de la societat civil, amb Òmnium i l’ANC al capdavant, no s’entendria el creixement espectacular de l’independentisme, que ha fet el gran salt del testimonialisme a l’hegemonia en poc més de nou anys. I tot això ha estat possible sense que en aquest creixement hi tingués res a veure un conflicte armat o la implosió d’un estat. Un cas sense precedents.

És aquest protagonisme de la ciutadania organitzada el que caracteritza la revolució democràtica que comporta el procés català, el que el singularitza davant d’altres processos d’alliberament i li dona la fortalesa necessària per resistir les giragonses polítiques i les dinàmiques institucionals. Els vells independentistes veiem més a prop que mai el final del camí. Perquè fa molt temps que aspirem a deixar de ser independentistes per poder ser ciutadans d’un país normal, lliure, just i en pau.

David Minoves
President del CIEMEN

 

Viquipèdia

Comparteix a: