L’any 2009, entre l’esclat de la bombolla immobiliària i la negació de la crisi per part dels governs, ens continuaven bombardejant amb missatges que ens deien que ens hipotequéssim, que llogar era llençar els diners, que el totxo mai no es devaluaria; en definitiva, es continuava alimentant la fal·làcia de la cultura de la propietat.

Aquell mateix any, en un context de desmobilització social generalitzada, un grup d’activistes pel dret a l’habitatge, amb experiències prèvies diverses, comença a pensar com organitzar-se amb les famílies que no podrien continuar pagant la hipoteca i serien sotmeses a una legislació injusta que les condemnaria a un desnonament i a un deute per sempre. És al febrer del 2009 quan comença el camí cap a la conquesta del dret a l’habitatge de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Aquest camí, que 8 anys després encara seguim, ha estat compartit, una lluita col·lectiva. La primera assemblea d’assessorament col·lectiu es va fer a la Casa de la Solidaritat, que generosament ens va obrir les portes, com després ho va fer el centre social autogestionat Magdalenes, el centre social Èxit i la Federació d’Associacions de Veïnes de Barcelona. En aquest camí juga un paper important el 15-M, que ens va enriquir i ens va ajudar a créixer.

 

 

La història de la PAH no es pot entendre sense l’aliança del teixit associatiu existent, sense el suport de moltíssims altres col·lectius i entitats socials. Sense aquest teixit associatiu, no hauríem pogut aturar milers de desnonaments, ni dur a terme una iniciativa legislativa popular a escala estatal, amb un milió i mig de signatures de suport, ni aconseguir que la ILP d’habitatge es convertís en la llei més garantista en matèria d’emergència a Europa, la Llei 24/2015.

Podem dir que la nostra lluita és compartida, però hem de recordar que no sempre ha estat així ni ha estat fàcil. Quan vam començar, el nostre gran enemic no era el banc, com havíem pensat, sinó l’estigma de la pobresa, el sentiment de culpa, vergonya, fracàs… Vam haver de lluitar contra això i contra l’imaginari col·lectiu: “Aquests han estirat més el braç que la màniga.” Aleshores no era una lluita compartida.

Durant aquests anys, hem denunciat l’estafa hipotecària i la complicitat dels diferents governs i administracions, hem fet propostes de canvis legislatius, i mentrestant hem hagut d’actuar d’urgència per garantir els nostres drets. I ho hem fet col·lectivament. I així, de manera conjunta, hem estat capaces de desactivar l’estigma de la pobresa i d’activar valors com la solidaritat i el suport mutu. Hem estat capaces de transformar l’imaginari col·lectiu, de fer, de la nostra lluita, una lluita compartida.

Ara fem anys, i quan es fan anys se sol demanar un desig. El nostre és no haver de complir gaires anys més, és a dir, aconseguir posar fi als desnonaments sense reallotjament, als deutes de per vida, tenir un parc públic de lloguer social del 15% com a mínim i fer del lloguer una opció segura, assequible i estable. Seguim perquè encara ens queda molt per fer, però seguim perquè sabem que sí que es pot!

Carlos Macías

 

Viquipèdia

Comparteix a: