L’any 2011, el Partit Popular guanyava les eleccions al Congrés dels Diputats amb majoria absoluta. Aquest fet es produïa en un moment de profunda crisi econòmica i quan la Unió Europea imposava l’austeritat com a dogma de fe.

Aquestes dues circumstàncies van provocar que el 2012 es convoquessin dues vagues generals: el 29 de març i el 14 de novembre. La del 29-M va tenir com a lema «S’ho volen carregar tot», i destacava la nova era que havia de regir durant molts anys la política europea, espanyola i catalana, d’imposició sense diàleg ni negociació apel·lant al bé suprem de l’austeritat i l’equilibri pressupostari. I tot això, en un moment en què hi havia 25 milions de persones a l’atur i en què cada setmana hi havia un degoteig de tancaments d’empreses i d’acomiadaments en massa.

La vaga general següent va tenir lloc el 14-N i fou l’únic intent de mobilització general a Europa. Impulsada per la Confederació Europea de Sindicats (CES), va ser —amb geometria variable— una resposta única dels treballadors i les treballadores a les directrius de la Comissió Europea, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que conduïen especialment el sud d’Europa cap a la catàstrofe social.

El dia 10 de febrer de 2012, fent ús de l’estrenada majoria absoluta, Mariano Rajoy aprovava una reforma laboral que eliminava el dret dels treballadors i els substituïa per una il·limitada arbitrarietat empresarial, facilitant i abaratint l’acomiadament, precaritzant les condicions de feina i eliminant els equilibris de la negociació col·lectiva. Paral·lelament, i sota les directrius de la troika, el govern català iniciava el període de retallades pressupostàries més gran de la història, que afectà bàsicament la quantitat i la qualitat dels serveis públics i els drets dels seus treballadors i treballadores.

La reforma laboral i les retallades van confluir en dues convocatòries impulsades per les organitzacions sindicals amb la complicitat de bona part de la societat civil. Sota el paraigua de «Prou retallades», es van aglutinar associacions de veïns, d’estudiants, d’usuaris… amb un objectiu comú: plantar cara al desballestament dels drets laborals i de l’estat del benestar.

Aquesta barreja d’organitzacions convocants va tenir com a resultat unes vagues generals diferents. Als tradicionals piquets davant les empreses per aturar l’activitat productiva, s’hi van unir manifestacions d’estudiants, aturades de comerciants, concentracions de jubilats… i també podem dir que es va inaugurar una nova etapa repressiva contra la protesta i la manifestació, que anys més tard desembocà en l’anomenada llei mordassa.

 


Foto: UGT de Catalunya

Aquestes dues vagues generals van tenir tres grans virtuts: en primer lloc, es va canviar el relat i es va posar de manifest que una altra sortida de la crisi era possible; en segon lloc —en especial en la del 14N—, es va crear una sensació arreu d’Europa de mobilitzacions generals i comunes, i en tercer lloc, es va unir a les tradicionals lluites obreres tot un sector de societat civil que entenia que el model al qual ens portaven les decisions polítiques era injust i erroni.

 

Laura Pelay

 

 

Viquipèdia

Comparteix a: