Stop Mare Mortum, pel dret a migrar

Fa dos anys eren pocs els mitjans de comunicació que treien en portada enfonsaments d’embarcacions a la Mediterrània. Eren poques les persones que es preguntaven per què hi ha gent que ha de marxar de casa seva. Eren poques – o cap -les que sortien al carrer per reclamar responsabilitats polítiques als nostres governants sobre els morts al Mediterrani. Ningú parlava de «volem acollir».

Ningú recordava la «crisis de los cayucos» del 2006 perquè les imatges de pasteres que emprenien el viatge cap a les illes Canàries des del nord oest d’Àfrica quedaven massa lluny. Poques persones reconeixien els murs de Ceuta i Melilla construïts els anys 90, el mateix moment en què Catalunya obria els braços a les persones que fugien de la guerra de Bòsnia. La ciutadania s’havia oblidat de demanar explicacions.

Al principi del 2015 a algunes persones ens preocupava el degoteig constant de morts i rescats a la Mediterrània, ens demanàvem -entre passadissos i abans o després de trobades- què estava passant. Què havia canviat. El 19 dabril va haver-hi un gran sacseig: més de 800 persones desaparegudes en un naufragi al canal de Sicília, a les costes de Líbia. Un correu electrònic va desembocar en una reunió amb entitats i col·lectius que treballaven per lacollida de persones refugiades i migrants i lluitaven pels seus drets, i daquí va sorgir el que ara coneixem com la plataforma Stop Mare Mortum, que no és res més que laglutinament de totes aquestes lluites i la posada en comú del coneixement.

Què ens va portar a unir-nos? La defensa del dret a migrar i la llibertat de moviment de les persones. En un món cada cop més global, en el qual el capital pot moure’s sense traves, les persones cada cop troben més murs per desplaçar-se. L’enfonsament del 19 d’abril; les imatges de l’illa italiana de Lampedusa següents i, després, les pasteres que arribaven a Lesbos; els rescats en alta mar, amb el voluntariat arran de costa; la foto d’Aylan a les costes de Turquia; l’illa grega de Lesbos col·lapsada; el pas d’Idomeni; el tancament de fronteres; els camps de refugiats; l’acord de la Unió Europea amb Turquia, i l’espera eterna. L’espera. I tornen les travesses pel canal de Sicília, que d’altra banda no han parat mai, i ens adonem que a la frontera sud d’Espanya també passen coses.

Cada data clau ha anat acompanyada d’una mobilització o d’una acció de denúncia. La tenacitat i la constància de les persones i els col·lectius d’Stop Mare Mortum, així com les sinergies creades amb espais afins, com Unitat Contra el Feixisme i el Racisme o la Plataforma Aturem la Guerra, entre molts altres, han permès consolidar un espai de referència que es nodreix del coneixement mutu i l’intercanvi d’experiències. La plataforma ha impulsat manifestacions com la del 19 de juny del 2016, amb l’ajuda del gran teixit social català, i ha participat i contribuït a la darrera campanya «Casa nostra, casa vostra», que va desbordar els carrers de Barcelona el passat 18 de febrer.

 


Foto: StopMM #VolemAcollir, Barcelona – Fotògraf: Freddy Davies

Al llarg d’aquests anys s’ha aconseguit posar el focus mediàtic i social en el tema migratori. Hem aconseguit obrir debats sobre l’acció o la inacció dels governs europeus davant d’un dels majors desplaçaments forçats des de la Segona Guerra Mundial a Europa, i això ens ha permès parlar del nombre de desplaçaments mundials (290 milions de persones), dels motius de la fugida, de l’acció del nord sobre el sud, de la corresponsabilitat, de les vulneracions sistemàtiques dels drets humans tant en l’origen com en el trànsit i en l’arribada de les persones, del racisme i la xenofòbia persistents en les nostres societats i de les mancances dels sistemes d’acollida. Reivindiquem cada dia els mecanismes d’accés al territori de manera legal i segura. Hem esbrinat com s’està construint l’Europa fortalesa que classifica les persones entre ciutadania de primera i ciutadania de segona, com també entre migrants de primera (refugiats) i de segona (econòmics).

Ens hem adonat que, com a societat, estem vulnerant els drets més bàsics i essencials: el dret a la vida i el dret a la llibertat de moviment, tots dos recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans. Hem d’entendre que la lluita no és entre ells i nosaltres sinó entre la classe oprimida i l’opressora, perquè, si no ho considerem així, fem el joc a unes elits polítiques i econòmiques que vulneren constantment el dret internacional i els tractats sobre els drets humans. Ja fa massa temps que els estats europeus han deixat de respondre a la voluntat de la ciutadania amb les seves accions, i per això és tan important la incidència política. Som, per tant, davant d’una lluita compartida, perquè lluitar pels drets de les persones migrants és lluitar pels nostres drets. Les retallades, recordem-ho, sempre comencen pels més febles. Tots volem una societat realment justa i igualitària en què hi hagi un sistema que proporcioni benestar per a tothom, independentment de l’origen: per això hem de lluitar col·lectivament per una sanitat i una educació públiques i de qualitat; per un habitatge digne per a tothom; per una feina estable i sense explotació laboral; per un accés a la cultura sense restriccions i pel ple dret a la ciutadania sense excepcions. La migració forma part de la història de la humanitat i no podem negar l’essència bàsica de la diversitat i la interculturalitat. Hem de reivindicar una societat acollidora, però sobretot hem de defensar la llibertat individual de decidir on volem viure.

Però les morts continuen: 600 vides perdudes entre el gener i el març del 2017.

Anna Palou

 

Viquipèdia

Comparteix a: