Testimoni de Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya

Dins la llarga nit de la dictadura franquista, els treballadors catalans s’organitzaren per primera vegada el mes de juliol de l’any 1958, al carrer Canvis Nous de Barcelona. Sota l’aixopluc de Franciscàlia (associació civil d’orientació catòlica dels pares caputxins) es constituí en plena clandestinitat la primera organització sindical amb el nom de “Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya”, amb una ideologia obrerista i nacional i el guiatge d’un grup de treballadors catalans de diverses branques decidits a trencar el silenci imposat per la CNS (Central Nacional Sindicalista), l’únic sindicat del regim polític espanyol. Dins l’esmentat grup ens trobàvem X. Casassas, J. Terribas, J. Padrós, J. Malló (tots ells del sector de caixes d’estalvi), A. Argemí, J. M. Pinyol, J. Rambla, C. Martínez (d’altres sectors com el tèxtil, el comerç, el metall, les arts gràfiques, etc.) i joves provinents del moviment escolta català. Atesa la joventut d’aquests treballadors, vam gaudir del suport d’alguns religiosos com Basili de Rubí, Conrad de Barcelona i Jordi Llimona —tots tres caputxins— i, pocs anys després, amb la cobertura estratègica dels jesuïtes Torres Gaset, Elies Sivillé i Ignasi Riera, de l’Escola Professional del Clot (Barcelona).

Com sabem gràcies al testimoniatge personal dels pocs que encara sobreviuen, el sindicalisme nacional català es va crear amb una orientació clarament catalana i des de la classe obrera, ben diferent de les organitzacions nascudes i/o reviscolades després, aprofitant estructures organitzades, acabada la guerra incivil del 1936-1939, per directius empresarials o polítics.

Cal dir que les bones relacions amb el País Basc van permetre adoptar un model paral·lel al del sindicalisme d’ELA (Eusko Langileen Alkartasuna) des de l’exterior, mitjançant el sindicat francès CFTC (Confédération Française des Travailleurs Chrétiens). Així doncs, inicialment s’adoptà el nom de SOCC (Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya) i d’immediat es demanà i s’aconseguí la filiació a la CISC (Confederació Internacional de Sindicats Cristians), amb seu a Brussel·les. Tot i això, el creixement i les tendències europees i mundials del moment molt aviat va recomanar la supressió de la connotació filosòfica i retornar al nom dels seus orígens (SOC), igual que va fer la internacional (CISC), que va canviar el seu nom pel de CMT (Confederació Mundial del Treball), per haver-se estès a molts països llatinoamericans i africans. La dècada dels anys seixanta va ser de gran agitació i repressió per les mobilitzacions sindicals a Catalunya amb motiu de la festa de l’1 de maig, per una banda, i de les vagues a diverses grans empreses catalanes com SEAT, Harry Walker, La Maquinista, Hispano Olivetti o Pirelli de Manresa i Vilanova i la Geltrú, per l’altra banda.

La SOC va fer una intensa tasca de relacions exteriors a Ginebra (OIT) i Brussel·les (CISC i CMT) gestionades per Casassas, Terribas i Almeda. Aquestes relacions internacionals esdevenien fonamentals enfront del franquisme autàrquic i el seu èxit cal agrair-lo a la valuosa col·laboració de personalitats internacionals com el flamenc August Vanistendael, el polonès Kulakouski i el suís Vauterin, tots ells destacats directius de la referida Internacional.

Això va propiciar la incorporació de grups d’obrers de les organitzacions catòliques Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), Joventut Obrera Cristiana (JOC) i Acció Catòlica Obrera (ACO), liderades per activistes com Antonio Navarro, Àngel Alcàzar, Joaquim Gil, J. Mercadal, Antoni De Juana que, en integrar-se al SOC, van poder promoure l’ASO (Aliança Sindical Obrera), que aplegava SOC, UGT i CNT, per tal d’assolir una coordinació temporal d’acció. S’hi van adherir alguns quadres del PSUC a petició pròpia, alguns ja coneguts, com ara el comunista cristià Alfonso C. Comín, procedent de l’Escola Professional del Clot, de la qual era director tècnic.

L’any 1967, la mateixa escola donà acolliment a una associació del SOC integrada per economistes i advocats, CEALSA (Centre d’Assessorament Laboral Societat Anònima), la funció de la qual era exclusivament donar suport a les organitzacions i els militants sindicals clandestins davant dels conflictes empresarials i les reivindicacions obreres de tot tipus. Alhora també es va crear el CEIE (Centre d’Estudis i Investigacions Econòmiques), amb seu a Barcelona, amb l’objectiu d’oferir ajuda tècnica a l’esmentada assessoria laboral.

Aquesta lluita feixuga i llarga també va comptar amb el suport i l’esforç dels militants que crearen la Fundació Layret, ubicada al barri barceloní de Sant Andreu, que durant anys va ser dirigida per l’enginyer Manel Bellera.

Així, aquest sindicalisme de formació i acció des de la base, impulsat per la primera organització sindical catalana i la coordinació d’aquestes entitats de suport a l’acció sindical, fou assumit pels advocats i economistes del SOC, Joan Seguí, Antoni Millet, Francesc Peracaula i Jaume Terribas.

Com han demostrat els fets, el sindicalisme independent i nacional patiria, en els anys següents i un cop legalitzats, la intromissió dels partits polítics per impedir el creixement d’aquest sindicalisme independent i catalanista que defugia la influència política i centralitzadora que vivim, encara avui, malgrat la pressió mediàtica de les organitzacions dites majoritàries.

Jaume Terribas

Comparteix a: