“Jo encara no tenia sis anys i no entenia la raó per la qual no podíem agafar el tramvia per anar a casa dels avis, com sempre.

Era cansat caminar i la mare no enraonava gaire quan érem al carrer. Tenia por com tothom, parlàvem en català i jo sabia que no ho havíem de fer; potser ens renyaria un senyor d’uniforme, malcarat  i prepotent.

En arribar a casa m’ho va explicar de manera que jo ho pogués entendre. Els ulls li brillaven, no sé si de ràbia o d’emoció. Per fi podia fer alguna cosa per fer saber la nostra disconformitat amb una injustícia.

 

 

No cal dir que els meus pares eren dels que van perdre la guerra… Però la mare s’entestava a tenir una petita senyera el rebedor (també molt petit !!) de casa nostra. Era la seva manera de mostrar que, tot i ser perdedors, no ens havien vençut. El pare va arribar molt més tard del normal, cansat però molt content: la vaga era un èxit! Els tramvies buits i els cors dels perdedors com nosaltres, plens de dignitat.

La resta de lluites ens les vam perdre totes, vam emigrar lluny per trobar un futur millor…”

Rosalia Casals Masó

 

 

 

Vols aportar un testimoni de lluites obreres d’aquest període? Posa’t en contacte amb nosaltres, via [email protected] o al formulari.

Comparteix a: